Els diferents sectors

L’antic estany de Bellcaire

estany_bellcaire

L

’estany de Bellcaire, com bona part dels estanys empordanesos, es desguassà al llarg del s. XVIII quan el paludisme assotava aquestes terres i l’agricultura era la forma majoritària de guanyar-se la vida. Aquesta zona humida, d’una extensió que podia voltar les 200 ha, se situava als peus del Montgrí i al límit de la comarca del Baix Empordà, entre els nuclis de l’Escala –al nord– i els pobles de Bellcaire i Sobrestany –al sud.

Si bé durant molts anys aquesta antiga zona humida passava desapercebut doncs només mig s’inundava després de fortes pluges, d’un temps ençà, amb l’expansió del conreu de l’arròs, se’l veu amb aigua o mig empantanat al llarg de força mesos l’any.

A banda de l’especial bellesa d’aquest paratge pel la seva situació a les faldes calcàries del Montgrí, l’antic estany de Bellcaire juga un paper molt important si ens atenem al fet estratègic de trobar-se a mig camí entre els aiguamolls de la badia de Roses –l’actual Parc Natural dels Aiguamolls de l’Empordà– i les zones humides del Baix Ter, de manera que facilita l’intercanvi d’elements entre un i altre espai natural protegit en actuar com a zona pont.

Així doncs, sovint hi hem vist els flamencs fer-hi estada, moltes aus limícoles menjant al bell mig dels arrossars, un gran nombre d’ardeides repartides aquí i allà o, fins i tot darrerament, l’arpella establerta com a nidificant. Àdhuc l’àguila cuabarrada, que es reprodueix a les cingleres del Montgrí, té en les terres de l’antic estany part del seu territori de caça.

 

El Ter Vell

ter_vell

E

l Ter Vell és una zona pantanosa d’unes 20 ha d’extensió situada al bell mig del nucli de l’Estartit (t.m. de Torroella de Montgrí) i davant mateix de les illes Medes. Si ens fixem en la seva forma i la disposició respecte a la línia de costa, ens serà ben fàcil concloure que es tracta d’un antic curs abandonat del riu Ter. Mentre altres trams d’aquest vell ramal han estat recuperats per l’agricultura, la zona de la desembocadura s’ha mantingut, segurament per la dificultat de poder-lo colgar i el seu escàs valor agronòmic. És oportú també destacar que, curiosament –i a diferència d’altres zones humides litorals–, el Ter Vell no ha estat mai qüestionat, raó per la qual s’ha pogut preservar amb un cert consens i sense necessitat de massa rebomboris mediàtics.

Malgrat el seu context marcadament urbà –especialment accentuat aquestes darreres dècades pel creixement urbanístic de l’Estartit–, el Ter Vell té un gran valor per a les aus. Així doncs, durant l’hivern, quan els ànecs són escopetejats arreu de la plana, al Ter Vell s’hi apleguen per centenars atès la protecció que allà hi troben. L’arpella també l’utilitza com a dormider, i de fa uns anys, fins i tot hi arriba a fer el niu. Però allò més destacat darrerament és la presència del bitó, del qual se n’hi veuen –i amb relativa facilitat– diversos exemplars durant els mesos més freds.

Per altra banda, la posició estratègica del Ter Vell enfront mateix de les illes Medes li confereix un especial interès tan paisatgístic com pel conjunt de les aus que es mouen a cavall entre els ecosistemes marins i els aiguamolls costaners, i per a les quals aquest binomi de l’arxipèlag i l’antiga gola del riu esdevé altament interessant.

 

Els salicorniars de la Pletera i les sulsures de la dreta de la Gola

la_pletera

A

banda i banda de la gola del riu Ter hi trobem un seguit de comunitats litorals a bastament escasses arreu del país, secularment mig mantingudes per l’escàs valor agrícola de les terres que ocupen, però amenaçades i atomitzades d’encà la irrupció del fenòmen turístic a mitjans del segle passat. Es tracta dels joncars i prats sorrencs de rereduna, tamarigars, salicorniars i altres espais salabrosos, així com també alguna llacuna litoral que han resistit el pas dels anys. En total no són pas més de 80 ha, repartides en una franja costanera que s’allarga prop de 2.500 m i que rarament s’endinsen més de 500 m a terra ferma.

Al nord del Ter farem referència als salicorniars de la Pletera, mig desfigurats pel fet urbanístic d’ençà que a la segona meitat dels anys 80 un intent fracasat d’urbanitzar el sector en colgués una bona part. Malgrat els diferents anuncis que des de llavors s’han fet de restaurar la zona, el cert és que encara avui s’hi contempla el trist espectacle fruit de la cobdícia humana i la indolència pel territori. És precisament aquí on hi ha la bassa del Fra Ramon –d’alt valor per la seva població de fartets–, llacuna litoral de poc menys de 2 ha que resta com a únic vestigi del que fou un conjunt de basses salabroses que hi hagué entre la desembocadura del riu i el barri de pescadors de l’Estartit. Al sud de la gola del Ter, tanmateix, l’espai que resta lliure i s’ha salvat de la ocupació turística és encara més migrat, atès que un càmping i una urbanització se situen en bona part del rereplatja que hi ha fins arribar al riu Daró.

Malgrat tots aquests entrebancs, però, la zona té encara uns indubtables valors ambientals, centrats molt especialment en el poblament vegetal. Així, a banda dels salicorniars –només representats al Baix Empordà en aquesta zona–, hi destaquen interessants comunitats de bufalaga marina, borró, lliri de mar i altres plantes dels hàbitats de duna i rereduna. Entre les aus, la bassa del Fra Ramon és un bon lloc per a veure-hi espècies migrants vinculades a les maresmes tals com les gambes, els corriols, els territs o el bec d’alena, entre d’altres.

 

Els aiguamolls de Pals

bases_coll

E

ls aiguamolls de Pals o de les basses d’en Coll és el sector que més s’ha popularitzat entre el conjunt de zones humides del Baix Ter. Això és així, a banda del seu valor ambiental, per haver estat el focus d’atenció mediàtica al llarg de molts anys pels continuats intents d’urbanitzar-los i el negacionisme gairebé insultant que uns i altres han fet de la seva realitat ecològica.

Situades junt a la desembocadura del riu Daró, les basses d’en Coll tenen una làmina d’aigua de prop de 4 ha, i al seu entorn s’hi desenvolupa una ufanosa comunitat de canyissar. Els arrossars circumdants –antigament força d’aquests espais eren closes– són ambients mig anegats en diferents èpoques de l’any, per la qual cosa les aus aquàtiques tenen aquí un bon lloc per aturar-se en els seus viatges migratoris tot resseguint la costera.

Així doncs, malgrat la presència d’un càmping damunt mateix de les basses d’en Coll i una absoluta permisivitat en relació a les activitats que en aquest indret s’hi efectuaven, els aiguamolls de Pals són un indret privilegiat per a l’observació de les aus. A banda de la seva situació ran de mar, cal també tenir en compte les bones dimensions de l’espai –unes 60 ha–, cosa que fa possible que nombroses espècies d’ànecs, els flamencs o l’àguila pescadora tinguin en aquests aiguamolls un punt regular d’aturada. La vegetació palustre i els extensos arrossars acullen a l’ensems altres aus limícoles, grans camallargs i ocells de canyissar que completen un ventall d’allò més variat de l’ornitofauna d’aiguamoll i litoral.

 

La plana arrossaire

la_plana_arrossaire

C

onsiderem dins d’aquest epígraf una extensa zona a segona línia de costa i al bell mig de la plana del Baix Ter, bàsicament lliurada –i més en aquests darrers anys– al conreu de l’arròs. Si bé aquests espais agrícoles sempre han tingut unes especials característiques d’inundabilitat, el cert és que l’expansió de l’arròs ha acabat per accentuar encara més aquest fet.

Si durant l’estació freda el sòl dels arrossars ja esdevé mig empantanat per les seves pròpies característiques i també per l’incentiu dels ajuts agroambientals, entre els mesos de maig i octubre –que és quan tot es torna eixut– l’aigua cobreix igualment els arrossars pels intrínsecs requeriments del cultiu. El resultat són centenars d’hectàrees en uns espais diàfans, on les aus vinculades als ambients aquàtics hi campen desacomplexadament amunt i avall.

A això hi hem d’afegir una complexa xarxa de recs, canals i tota mena de cursos d’aigua que travessen l’espai de cap a cap, malgrat que en força casos els hi ha estat manllevada la vegetació característica precisament per voluntat dels mateixos agricultors, que intenten evitar qualsevol element d’ombra que pugui fer disminuir la producció o dificulti la maniobrabilitat de la maquinària –tal vegada cada cop de majors dimensions.

En definitiva, grans camallargs com els bernats, els agrons o els martinets –d’uns anys ençà han esdevingut més habituals les grues–, ànecs com el collverd i el xarrasclet, limícoles com les gambes, els batallaires, els cames-llargues –que s’estableixen com a nidificants al mig d’alguns arrossars–, els corriols o les daurades i fredelugues –aquestes últimes s’hi compten cada hivern per milers–, rapinyaires com l’arpella, el xoriguer i l’aligot o una multitud de passeriformes d’arbreda i espais oberts, troben en aquests ecosistemes de plana el seu entorn ideal.

 

Els antics estanys de Pals i Boada

estany_pals

A

ponent de la carretera de Pals a Torroella de Montgrí hi trobem dos antics estanys, ambdós dessecats al s.XVIII quan les zones humides no eren gens volgudes i s’esmerçaven importants esforços per desaiguar-les.

L’antic estany de Pals, referenciat en alguns documents com a estany Marisc, se situava entre el Puig Ventós –a llevant– i el turó on hi ha el mas la Barraca –a ponent. De forma poc o molt circular, la seva superfície voltava les 80 ha, i encara avui és perfectament reconeixible des del cel. Lliurat gairebé de forma exclusiva al conreu de l’arròs, en inundar-se els camps i des del costat nord ofereix una imatge única del Pedró de Pals que s’alça de fons i damunt les aigües. Aquesta gran extensió és molt requestada per les fredelugues, totes les milícoles i les ardeides. Fins i tot els elegants flamencs s’hi han estat bones temporades aquests últims anys.

L’estany de Boada, a escassos 200 m del de Pals però a l’altre costat del turó del mas la Barraca, tenia una superfície de prop de 20 ha. En l’actualitat hi romanen encara dues antigues cubetes –les resta de l’àmbit són bàsicament arrossars–, una de les quals s’ha recuperat i es gestiona amb criteris de potenciació de la flora i la fauna. Aquesta zona humida ha estat durant molts anys l’únic indret de la comarca on l’arpella hi nidificava de manera regular, i avui en dia en ocasions són fins a tres parelles les que s’hi estableixen. Habitualment la fredeluga ha nidificat també aquests darrers anys a la zona, mentre que el bitó acostuma a ser present durant els mesos més freds ocupant les atapeïdes masses de canyissar.

Avís cookies

Aquest lloc web utilitza "cookies" pròpies i de tercers per oferir-te un millor servei, en navegar-hi n'acceptes l'ús. política de cookies

ACEPTAR