Amfibis en primavera al voltant de la ciutat de Girona -o Salveu al soldat Ryan-

Aquest mes d’abril de 2108 en el que la primavera ha esclatat amb força, hem fet un parell de sortides a l’entorn de la ciutat de Girona per intentar localitzar les diferents espècies d’amfibis que se’ns posaven a l’abast. La primera escapada fou en una nit de pluja fina, aprofitant també que estàvem desvetllats. Xino-xano amb el cotxe i enfilant la carretera dels Àngels fins a Madremanya. Aquella nit trobàrem exemplars de salamandra (Salamandra salamandra), gripau comú (Bufo bufo), gripau corredor (Epidalea calamita) i tòtil granoter (Discoglossus pictus), tots ells al bell mig de l’asfalt. Per cada un que veiérem bellugant-se, un o més d’esclafats. La veritat és que esdevé dramàtic l’escenari que ens presenten algunes de les nostres carreteres en nits plujoses, quan molts d’aquests animals s’activen per aparellar-se i tanmateix acaben morint sota les rodes dels vehicles en la major de les sordideses. Tal vegada el traumatisme viari, al costat de la desaparició de les basses i punts d’aigua on fer les postes, és la principal causa de l’alarmant regressió de les nostres poblacions d’amfibis en les darreres dècades.

La segona sortida la férem a una petita bassa enmig la roca que coneixem a la Vall del Llémena. Hi havíem anat en diverses ocasions els darrers anys i sempre la trobàvem seca. Aquesta vegada presentava dos pams d’aigua, i buscant buscant … ens aparegué un exemplar de tritó marbrat (Triturus marmoratus) i un altre de tritó palmat (Lissotriton helveticus). Tampoc res a veure amb aquells temps en els que tan bon punt arribar ens saltaven les granotes i els tritons es contaven per desenes.

Els amfibis … tan desconeguts, d’hàbits crepusculars, sovint mal engiponats i poc estimats per la gent. Mica en mica van reculant fins no sé si fer-se invisibles. Pocs notaran la seva absència ni encara menys ploraran la seva extinció. Tot és qüestió de temps …