Constatem un cas de canibalisme en un niu d’esparver cendrós a l’Alt Empordà

Aquest any 2023, en el transcurs de la campanya de seguiment de les parelles d’esparver cendrós (Circus pygargus) que nidifiquen a l’Empordà, hem constatat amb sorpresa i gairebé incredibilitat un cas de canibalisme en una llocada, on els germans s’anaren menjant entre ells per la manca d’aliment fins el punt que només sobrevisqué el més valent. Descrivim tot seguit com se succeïren els fets …

El dia 20 de maig, en una de les jornades de patrullatge que acostumem a fer en aquesta època per intentar saber on s’han establert els cendrosos, veiérem una parella a llevant del terme de Riumors (Alt Empordà), a tocar del paratge de la Gallinera de Castelló d’Empúries. Efectivament aquell matí i per un moment observàrem el mascle i la femella, i com aquesta baixava directament al bell mig d’un camp de blat d’on ja no en sortiria. L’experiència ens diu que en aquesta època i aital actitud és signe gairebé inequívoc de la presència d’un niu, per la qual cosa vàrem passar immediatament la localització al Cos d’Agents Rurals per tal que aquests fessin les oportunes gestions d’esbrinar qui menava aquell camp i aixequessin la corresponent acta tot seguint amb el protocols establerts. El fet que la femella estigués mudant les plomes de les ales ens ratificava encara més en el fet reproductiu.

El 9 de juny, en una espera a la zona per comprovar si el niu evolucionava correctament, observàrem el mascle sobrevolar el sector a baixa alçada, malgrat que en cap moment veiérem a la femella la qual entendríem que restava ajocada covant. Dos dies més tard, en una nova estada per intentar situar exactament on es trobava el niu ja que hi volíem entrar per posar les tanques de protecció, observàrem ara sí el mascle portar aliment, la femella sortir al seu encalç, i aquesta retornar ja tipa al nial, moment en el qual prenguérem una referència exacte del lloc os es trobava la posta. Altre cop, el 13 de juny, entràrem al niu acompanyats dels Agents Rurals i hi posàrem les tanques metàl·liques –dos grups de 6 peces cadascuna– i les alces, que ja ens donaven una certa tranquil·litat davant l’abundosa presència de porcs senglars (Sus scrofa) a la plana i que tan letals són –així ho anem comprovant any rere any– per les nierades dels esparvers cendrosos. Esmentem també que al niu hi trobàrem 4 ous, segurament la mida de la posta més habitual en l’espècie.

 

Moment en que es col·loquen les tanques metàl·liques de protecció al niu d’esparver cendrós localitzat en un cultiu de blat a llevant del terme de Riumors, l’any 2023. Observi’s que s’hi posen 12 peces (en 2 grups de 6), amb les corresponents alces per evitar també l’entrada de les guineus (Vulpes vulpes). 

 

Imatge del niu amb els 4 ous que s’hi trobaren el dia que s’hi anà a posar les tanques de protecció. També es pot veure perfectament junt a la tassa alguna de les plomes de les ales de la femella, que aprofiten aquesta etapa en la que no els cal volar gaire per fer el procés de la muda.

 

La tarda del 28 de juny, en una ruta de control per les diferents llocarades que teníem localitzades a la comarca, constatàrem que la nidificació de la parella evolucionava correctament. No debades observàrem tant el mascle com la femella, i com aquell aportava presa a la femella qui de retruc la baixava al niu –cosa que ens indicava que ja hi havien polls en aquelles dates. Val a dir que aquest seria el darrer dia que observaríem al mascle.

Poc més tard, el 10 de juliol al migdia, anàrem al camp atès que ens havien avisat que el segarien. Just abans d’arribar la màquina entràrem al niu per veure com marxaven les coses, on hi trobàrem tres joves d’entre 10 i 14 dies d’edat–prenem la imatge que haureu vist a l’encapçalament. Aquella jornada, però, malgrat estar més de dues hores trafegant en el sembrat, de la parella únicament veiérem la femella i en una sola ocasió, quan aparegué al cap de força estona tot volant molt de passada. Aquest fet ja ens estranyà, atès que amb polls ja mig crescuts el més habitual és que ambdós progenitors acabin apareixent ben aviat pels voltants del niu en constatar-hi moviment.

 

Els tres polls nascuts de la posta, al centre de la tassa, en una imatge presa el dia 10 de juliol, just abans que es comencés a segar el blat del camp.

 

Però els primers fets per nosaltres difícilment comprensibles arribaren quatre dies més tard, el 14 de juliol, quan després d’una espera davant del camp de més de dues hores no observàrem els adults … Amb polls en ple creixement, tant el mascle com la femella han d’estar completament dedicats a alimentar els polls, i tanta estona sense veure-hi res es comença ja a fer una mica estrany. És per això que vàrem decidir entrar al niu, amb la temença que segurament s’hauria perdut ves a saber per quines causes. I certament, en arribar-hi i amb nosaltres fora el tancat, la primera imatge que tinguérem fou la d’un poll esquarterat i del que només en quedaven les ales. Tot anava encaixant … per això no observàvem res de fora estant i ja podíem anar esperant, perquè alguna guineu o qualsevol bestiola havia entrat per cruspir-se els tres polls deixant-hi només les restes.

 

Les restes d’un poll al mig de la tassa fou la primera imatge que veiérem el 14 de juliol en arribar al niu. Tot feia pensar que la llocada al complert havia estat depredada per alguna bestiola.

 

En entrar dins del tancat, però, la sorpresa fou trobar-nos més enllà dels extrems de les ales d’un dels polls, els altres dos joves ja més crescuts amagats entre el blat. Que estrany … Sabem per experiència que si una guineu accedeix dins el tancat, s’endú tot el que troba. I tanmateix si és tracta d’un altre rapinyaire, agafarà la presa i se l’anirà a menjar en un altre lloc, però mai es posarà a desplomar el poll d’esparver al mig de la tassa deixant-hi allò que no vol. I doncs, què havia passat? Aquell dia vàrem marxar cap a casa amb un nou interrogant dels que després de més de 40 anys de dedicar-nos a aquests afers encara anem acumulant. La natura sempre ens sorprèn, i per més que pensem saber-ne, hi ha coses a les quals mai no trobem raonament. I aquesta n’era una de nova per explicar. Val a dir que aquell dia, just en marxar de la zona, aparegué la femella i deixà una presa de molt petita mida dins del niu, cosa que evidenciava que si més no la mare seguia alimentant la llocada, ara ja només de dos polls.

La següent i definitiva estranyesa arribaria 5 dies més tard, el 19 de juliol, quan després d’una altra espera i tampoc no observar res, entràrem novament al niu on hi trobaríem una gran esplomissada al bell mig de la tassa –encara hi havia també les restes de les ales del primer dels polls. Altra volta, però, en mirar entre el sembrat, localitzàrem esporuguit un dels joves, el darrer de la colla i que ja tenia 20-22 dies d’edat. Per més que el nostre cap s’hi resistia i després de trucar allà mateix a un bon amic, semblava que havíem trobat una explicació a tot plegat. I els fets anaven encaixant a la perfecció. Certament feia força dies –d’ençà el 28 de juny– que no albiràvem el mascle, i la femella apareixia molt de tant en tant aportant les preses que podia. El menjar havia arribat a ser tan escàs que els joves esparvers s’havien començat a menjar entre ells per intentar sobreviure, restant finalment tan sols el més aguerrit. Darwinisme en estat pur, o la llei del més fort i millor adaptat.

 

La troballa d’un únic poll al niu amb les restes dels seus dos germans escampades al bell mig de la tassa fou el que de manera definitiva ens obrí els ulls i constatar a contracor que ens trobàvem davant d’un cas de canibalisme, on la manca d’aportació de menjar per part dels pares –el mascle havia desaparegut feia dies i la femella, menys avesada, caçava el que podia– feu que els joves es mengessin entre ells per sobreviure.

 

Davant el risc que aquest darrer poll acabés també morint per manca d’aliment, prenguérem la determinació d’endur-nos-lo al Centre de Recuperació de Fauna del Cortalet, al Parc Natural dels Aiguamolls, tal vegada ben a la vora del lloc on era el niu. Allà se’l diagnosticà efectivament amb baix pes i molt debilitat. Després de poc més d’un mes de tenir-lo en una gàbia individual –primer– i en un tancat de vol –després– on aprengué a caçar els petits ratolins que se li aportaven, el nostre supervivent fou finalment alliberat el 21 d’agost de 2023, a poc menys de 3 km d’on havia nascut.

 

El jove esparver –el més valent de la llocada– dins el tancat de vol al Centre de Recuperació de Fauna del Cortalet, just el dia abans que se li obrís la porta per alliberar-lo.