En Pau, el mirall d’un fracàs

IMG_0735 - r

A primers de juliol d’aquest 2016 era localitzat en un camí rural del municipi d’Avinyonet de Puigventós, a l’Alt Empordà, un jove encara no volador d’esparver cendrós (Circus pygargus). De ben segur que el seu niu acabava de ser esclafat per la segadora i ell s’havia pogut escapolir del tall de les ganivetes. Els seus germans, si és que en tenia, possiblement haurien mort al pas d’aquella inquietant maquinària. Val a dir que el petit esparver s’acabà de fer valent al Centre de Recuperació de Fauna del Parc Natural dels Aiguamolls -deixeu-me dir que exemplarment portat per l’amic Berto i els seus col.laboradors-, i finalment s’alliberà a les terres de Lleida on encara hi ha una bona població de cendrosos.

En Pau –així és com el vàrem batejar per haver-lo trobat prop d’una urbanització que porta aquest nom–, és el fidel reflex de la situació en la que avui es troba l’espècie a les comarques empordaneses, després que la recerca de les nierades aquest any 2016 hagi portat al migrat balanç de només 2 joves envolats –un dels quals ha estat en Pau– del total de 5 nius dels quals n’hem tingut constància. Aquesta decebedora taxa d’envol és especialment greu si tenim en compte que l’any 2015 foren també només 2 els cendrosos que varen eixir de les 5 parelles localitzades.

Però on podem trobar l’explicació a uns resultats tan magres? De ben segur que no es tracta només d’un únic motiu, sinó de la coincidència de diversos factors i circumstàncies que cal exposar amb tota claredat, intentant conjuminar el pertinent judici –també l’autocrítica– amb l’aportació de possibles solucions.

 

L’acció nociva dels senglars i altres feristeles damunt unes nierades extremadament vulnerables

Una de les raons d’aquests reiterats fracassos pensem trobar-la en la presència de predadors que cada cop més sovintegen a la plana, i ens referim de manera específica als senglars –recordem que l’esparver cendrós construeix el niu al terra, per la qual cosa tant la posta com la llocada esdevenen extremadament vulnerables. Així doncs, ja l’any passat desaparegueren 2 nius amb polls situats en un mateix conreu, la pèrdua dels quals atribuírem inicialment al factor humà. La repetició aquest 2016 d’un fet semblant, afegit això a l’existència en el sembrat de nombrosos passants i jaços d’aquests grans mamífers, ens fan creure cada cop amb més fermesa que els porcs són els causants del fracàs de totes aquestes nierades. És per això que de cares als propers anys caldria pensar molt seriosament en mesures per evitar la intrusió de senglars i feristeles als punts de cria, tal i com ja s’està fent en altres indrets amb la col.locació d’un pastor elèctric. Tal vegada podem afirmar que el segellat contra els predadors de l’espai immediat al niu és força més determinant de cares a la continuïtat de la llocada que no pas la superfície que es deixa sense segar, i que en l’actualitat volta la mitja hectàrea. O dit en altres paraules: plantejaríem mantenir 100 m2 de sembrat en contra dels 5.000 m2 actuals, si a canvi s’envolta tot aquell contorn amb un sistema que impedeixi l’accés dels potencials predadors.

 

P1 (29-06-2016) IMG_0723 - r

Aquest és un dels nius localitzats l’any 2016 a la plana alt-empordanesa, on dels 3 polls nascuts només 1 s’aconseguí envolar. La resta foren suposadament predats per les guineus o els senglars, dels quals en trobàrem nombrosos rastres i jaços en aquest conreu d’ordi. A uns escassos 80 m d’aquest niu se’n localitzà un altre, que creiem també fou destruït quan els polls tenien pocs dies d’edat.

 

Una administració responsable en la gestió de la fauna gairebé desapareguda i sense iniciativa

Un altre motiu que cal tenir en compte per entendre l’estat d’incertesa pel qual passa el cendrós a les nostres comarques és l’actitud de l’administració, gairebé desapareguda. Així doncs, malgrat ser una espècie protegida i que se sap que no podrà sobreviure sense una intervenció activa, el paper d’una administració que n’hauria de ser responsable ha estat d’un temps ençà ben galdós, si més no en l’àmbit territorial que aquí es tracta. Per un costat, es fa difícil entendre que després de més de sis lustres de tasques de prospecció no hi hagi encara establerta de manera automàtica una partida dedicada a l’espècie, i que cada any calgui anar a la cerca de solucions tan imaginatives com professionalment denigrants per trobar alguna mena de suport financer. Això quan es troba, doncs dels darrers cinc exercicis, per exemple, tres han tingut pressupost zero per a la prospecció i seguiment dels cendrosos. I tot i que el voluntarisme ha estat fonamental en aquest país per arribar on ara som i que s’ha mostrat com un excel.lent indicador d’una societat viva i cohesionada, de vegades amb això no n’hi ha prou per acabar salvant els neulers.

Tal vegada l’actitud administrativa enfront aquesta nostra tasca escassament o gens retribuïda ha estat moltes vegades fiscalitzadora, renyant més que no pas ajudant, exercint una autoritat innecessària abans que donant suport, i on hi hem trobat a faltar una mínima actitud empàtica o encoratjadora. I diem tot això no pas sense dolor, referint-nos a companys que coneixem de fa ja molts d’anys i que malauradament acaben deglutits no sabem si per la fredor administrativa i l’excel.lència dels despatxos o per un excés de competències i responsabilitats que fa que alguns caiguem en l’oblit. A manca de recursos, sovint no apareix ni el copet a l’esquena ni l’agraïment que se’ns pugui fer arribar mitjançant qualsevol de les possibilitats que les noves tecnologies ens ofereixen.

 

IMG_9830

La presència dels Agents Rurals, en tant que persones uniformades i amb rang d’autoritat, esdevé molt important en determinades etapes del procés de salvaguarda dels cendrosos. Aquest és el cas per exemple del moment en que es comunica a l’agricultor que té una nierada al seu sembrat o quan arriba el dia de la sega, on cal ajustar-se a unes instruccions en l’operativa per tal d’interferir el mínim possible en el procés reproductiu.

 

Tanmateix, aquesta algidesa dels tecnòcrates contrasta afortunadament amb el suport del Cos d’Agents Rurals, que amatents a les nostres crides sempre han assumit les tasques d’identificació dels responsables dels sembrats on nidifiquen els cendrosos, els han ajudat en les tramitacions dels expedients i han comparegut en moments crítics del procés de nidificació. També no és menys cert que aquestes gestions sovint s’han fet més per pròpia iniciativa dels agents que no pas per l’acompliment d’una estratègia planificada. Altre cop, doncs, el voluntarisme i l’improvització s’imposen enfront del que hauria de ser una campanya oportunament dirigida i amb clares instruccions per tots i cadascun dels actors implicats.

 

La manca d’un mínim equip de col.laboradors per a la prospecció i vigilància

Un tercer aspecte que tampoc volem negligir i que pot tenir a veure amb l’actual malencert del cendrós a casa nostra, és l’escassa capacitat de qui subscriu per crear escola en allò que va començar el 1980 com una actuació de la Institució Alt Empordanesa per a la Defensa i l’Estudi de la Natura (IAEDEN), i de la qual n’agafaríem el relleu a partir de l’any 1984. De llavors ençà, aquells ornitòlegs que ens coneixen o saben de la problemàtica alerten d’haver vist voleiar aquí o allà un o altre exemplar d’esparver, i només en períodes concrets alguns companys ens han ajudat a prospectar –recordem en els inicis a l’amic Robert, de Vilanant, o en aquests últims anys, en Francesc, de Girona.

 

recull_premsa_esparver

Adhesiu editat l’any 1980 per la Institució Alt Empordanesa per a la Defensa i l’Estudi de la Natura (IAEDEN) amb motiu de la campanya “Operació Esparver Cendrós”, així com alguns retalls de premsa a l’entorn de les actuacions realitzades a les nostres comarques aquestes darreres dècades, i que tenien com a objectiu difondre la problemàtica de l’espècie entre la població.

 

Amb tot, però, no sabem si per les pròpies mancances en no haver estat prou engrescadors o per la mateixa duresa de les tasques de prospecció –recordem que al llarg dels mesos de maig, juny i juliol cal passar moltes hores sota un sol de justícia i sovint sense observar massa res–, hem estat incapaços de configurar un mínim equip de col.laboradors que ens hagi fet costat a l’hora de cercar les possibles parelles nidificants, controlar els territoris, referenciar els nius o vigilar-los durant les etapes més crítiques. I això que d’èpica no n’hi falta pas a les tasques de buscar els nials d’aquests elegants rapinyaires, mentre l’amenaça de les màquines de batre ja ressona pels sembrats! No vulgueu pas saber els cops que ens hem preguntat com és que hi hagi desenes d’ocellaires voltant pels aiguamolls recomptant els efectius d’una espècie i repetint llistats, i tanmateix a pocs quilòmetres ens trobem enmig de tanta solitud i amb aquella ansietat de no saber si arribarem a temps de localitzar totes les parelles abans no comenci la sega.

 

Aprendre dels errors, els uns i els altres

Sigui com sigui, sembla evident que continuar amb les dinàmiques d’aquests darrers anys no pot portar a altra cosa que la progressiva reculada de les poblacions de cendrosos a les nostres comarques i a un esgotament personal –també un clar desgast emocional– d’aquells que ens entestem a encalçar-los.

S’imposa, doncs, liderar les operacions des de l’administració responsable i coordinar tots i cadascun dels actors que intervenen en el procés, bastir un mínim equip de prospecció i seguiment que pugui garantir una bona cobertura territorial, analitzar els resultats de cada exercici per redefinir els protocols i les accions a portar a terme en la salvaguarda de les nierades, així com dotar d’un digne pressupost totes aquestes actuacions a fi i efecte que el voluntarisme deixi de ser aquella ufana i única espatlla damunt la qual tot que tot el sistema s’hi repenja.

Només si ho fem així en Pau tornarà a aquest País Petit per tirar endavant la llocada, enmig d’una gent que es deleixen per veure’l lliscar ran de sembrat i amb el Montgrí, les Alberes o el Cap de Creus a l’horitzó. Contràriament, esdevindrem tots una mica més pobres i dissortats.

 

Circus pygargus 7718

Mascle d’esparver cendrós, a trenc d’alba, en un dels paratges de l’Albera on ha nidificat els darrers anys, malgrat que sense èxit aquests 2015 i 2016.

Deixa el teu comentari

Avís cookies

Aquest lloc web utilitza "cookies" pròpies i de tercers per oferir-te un millor servei, en navegar-hi n'acceptes l'ús. política de cookies

ACEPTAR