La lluita per recuperar l’estany

 

Recuperar el passat?

A

llò que fins aleshores havia estat la simple adquisició d’unes terres i una mínima gestió per potenciar-ne els seus valors naturals, adquirí una nova dimensió l’any 1996 quan les negociacions amb un propietari veí obriren la possibilitat de rebaixar els terrenys. D’aquesta manera s’evitava la proliferació del canyís i afavoria el manteniment d’aigües lliures, així com també que s’hi acumulés aigua de forma poc o molt permanent. L’operació, molt senzilla, consistiria en efectuar un rebaix de no pas més d’1’5 m, conservant en tot moment un perfil natural i donant lloc a la formació d’un parell d’illes. A canvi d’això, l’altre propietari –que de manera irregular ja havia començat a reblir amb runes la finca– acceptava les terres sobrants i anivellava de forma correcta el seu camp.

La voluntat personal de procedir de manera ajustada al que és el nostre ordenament ens portaren a la tramitació urbanística de l’actuació. L’Ajuntament de Palau-sator ja de bon principi posà tota mena d’impediments a la recuperació de l’estany. Alguns veïns del municipi, coneixedors del que allà es volia fer, iniciaren una demagògica campanya de recollida de signatures en contra del projecte de recuperació parcial de l’estany de Boada. “Creació d’un estany artificial”, “risc de perills higiènico-sanitaris”, “aparició de plagues” o “causa de molts microbis i malalties com la meningitis” foren algunes de les afirmacions que perplexos vàrem haver d’escoltar.

Atès que es tracta de documents que formaren part de l’expedient públic, els relacionem i adjuntem aquí per vergonya dels qui els varen escriure i signar. Us en recomanem la seva lectura, ni que sigui per esgarrapar un petit somriure en un afer tan lamentable com aquest.

Alguns posicionaments vergonyants

recuperar_estany_boada

 

E

specialment preocupant, però, va ésser l’informe que al seu moment va fer l’Oficina Comarcal del Baix Empordà del Departament d’Agricultura, Ramaderia i Pesca, absolutament tendenciós i ple de falsedats En aquest document la cap de l’Oficina de l’època, Anna Martell, minimitzà que la zona era inundable i insistí que el conjunt es cultivava –llevat del camp del promotor de la recuperació de l’estany i un altre que s’hi feia blat de moro quan es dessecava. Alertava dels efectes a tercers d’una actuació “artificial” com la que es pretenia: (1) presència d’aus que malmetrien els conreus colindants, (2) creixement de “cenissos”, on s’hi podien arrecerar els senglars que posteriorment afectarien els camps de blat de moro, així com (3) incidència als conreus veïns per “percolació de la humitat” i “hidromorfia permanent”.

Tanmateix l’informe no esmentava cap benefici de l’actuació, tot i que en aquella època els espais naturals protegits –i les zones humides en particular– depenien d’aquell Departament. Entre aquests espais protegits hi havia el Parc Natural dels Aiguamolls de l’Empordà, on paradoxalment s’hi estaven fent diverses actuacions de recuperació d’estanys i zones inundables, sempre amb la participació de maquinària pesada i amb complexes operacions d’excavació i moviments de terres.

Significatiu va ser també el posicionament de l’Ajuntament de Pals el qual, malgrat que el projecte no afectava al seu municipi, no pogué resistir la temptació de dir-hi la seva (recordem la nostra trajectòria en la campanya de defensa dels aiguamolls de Pals).

És així com Joan Silvestre Albertí –Alcalde–, Lluís Jofra Hereu i Pere Servià Costa, en Comissió de Govern de data 24 de març de 1977 de l’Ajuntament de Pals, aproven l’informe elaborat pels serveis tècnics de l’Ajuntament on s’hi diu que el territori immediat del municipi de Pals està qualificat com a zona agrícola, que “comprèn els sòls no urbanitzables que són objecte d’especial protecció per tal de garantir la continuïtat del seus valors agrològics”. Parlen també de que la creació artificial d’un “ambient aquàtic” representa una alteració d’aquesta zona tradicionalment de conreu i desequilibra la relació home-natura actual. Insisteixen en que la introducció d’aigües estancades afavoreix l’aparició de plagues i en dificulta el seu tractament. Qüestionen el criteri de “recuperació ecològica”, que obliga als conreus veïns a la utilització de més productes químics i de protecció per a la seva supervivència, i conclouen que una àrea permanentment inundada constitueix un impacte al medi existent. Acaben dient que la proposta no és una necessitat del municipi de Palau-sator, sinó un interès personal que no hauria de representar un greuge o perjudici pels veïns, així com que al municipi de Pals hi ha els aiguamolls inclosos dins del Pla d’Espais d’Interès Natural, que configuren un ecosistema similar però molt més extens, i per tant la proposta no suposa cap enriquiment del medi natural de la regió.

Recordem que uns anys més tard l’alcalde de Pals que ara encapçalava aquest posicionament, es declararia fervent entusiasta de que a la zona del Mas Carles, al seu terme municipal, s’hi fessin dues basses d’esquí nàutic excavant en el terreny a una fondària de 3 m. Una d’elles tindria 600 m de llargada i 90 m d’amplada, i l’altra 495 m de cap a cap i 55 m d’ample (en total les noves làmines d’aigua on es practicaria l’esquí ocuparien prop de 8 hectàrees).

La Comissió d’Urbanisme aprova la restauració. L’Ajuntament, però, l’atura

Aprovacio-urbanisme

M

algrat tot, la Comissió d’Urbanisme de Girona aprovà en data 15 d’abril de 1997 el projecte de restauració parcial de l’estany de Boada, en un fet tan insòlit en aquell moment que centrà l’atenció dels mitjans de comunicació.

Amb tot i dos mesos més tard, el Ple de l’Ajuntament de Palau-sator denegà en sessió de 18 de juny de 1997 el permís d’obres per tal d’efectuar la restauració ambiental de la zona. El text de l’acord de l’Ajuntament de Palau-sator esdevenia un autèntic atemptat a la intel·ligència i indignant mostra d’una Catalunya que ja creiem oblidada. La premsa comença també a fer un seguiment d’aquesta situació tan insòlita.

Malgrat les converses que amb posterioritat vàrem mantenir amb els membres del Consistori –sempre per iniciativa pròpia, doncs ells mai al llarg del procés ens demanaren cap mena d’explicació ni ens requeriren per res–, cap cosa va poder fer canviar la seva decisió. Davant d’aquest fet, ens vàrem veure en la lamentable –i costosa– obligació d’interposar el corresponent recurs contenciós-administratiu.

L’inici d’un llarg procés judicial (amb final feliç …)

C

om podeu imaginar-vos, encara ara ens sembla haver estat immersos en un somni d’allò més surrealista, doncs mai hauríem pensat que per actuar en bé del medi ambient i d’acord amb el que determina la Llei d’Espais Naturals pel que fa a les zones humides –en això la sentència del TSJC sobre els aiguamolls de Pals és del tot clara–, tindríem tots aquests maldecaps i ens veuríem empesos a recórrer fins i tot a la via judicial. No debades l’actuació que a títol personal assumíem –compra i restauració d’un espai humit– hauria de correspondre en bona lògica a la mateixa Administració.

Tanmateix, és de justícia esmentar a les persones i institucions que donaren suport al projecte, els dictàmens dels quals ens foren de gran ajuda en el procés judicial que s’encetava. Ens referim a Ramon Moreno, professor titular d’Ecologia i llavors Director del Departament de Ciències Ambientals de la Universitat de Girona, Lluís Polo, professor titular de Biologia Vegetal de la Universitat de Girona, Carles Roqué, professor titular de Geodinàmica de la Universitat de Girona, Eduard Marquès, Cap del Servei de Control de Mosquits de la badia de Roses i del Baix Ter, i Lluís Batllori, del Servei de Protecció dels Vegetals del Departament d’Agricultura, Ramaderia i Pesca. També de manera molt especial a Jordi Batllori, excepcional jurista que portà de forma brillant la totalitat del procés. A tots ells, el nostre més sincer reconeixement.

Sentencia

Fou finalment sis anys més tard, el 31 de gener de 2003, que la secció segona de la Sala del Contenciós-Administratiu del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya dictava sentència en el sentit d’estimar el recurs interposat i declarant que efectivament corresponia per part de l’Ajuntament de Palau-sator atorgar la concessió de la llicència d’obres interessada. La premsa també es feia ressò d’aquell fet, just uns mesos més tard quan finalment s’iniciaven els treballs de restauració.

I efectivament, a les acaballes d’estiu d’aquell mateix any i en dates similars del 2004, quan el temps i les condicions del terreny millor ho permetien, que es pogueren fer els treballs de restauració d’una part de l’antic estany de Boada.

Començava així una apassionant aventura …

Les darreres agressions

5317_5381

D

issortadament els ensurts i els maldecaps no havien pas acabat. El mes de setembre de 2008, en ple procés de tramitació del Parc Natural del Montgrí, les Illes Medes i el Baix Ter –l’àmbit del qual havia d’incloure els terrenys del nostre estany i les terres circumdants–, un pagès de la zona feu tallar la pràctica totalitat dels tamarius que resseguien el camí que passa junt a l’estany pel costat de llevant, en una llargada de prop de 200 m. Val a dir que alguns d’aquests esplèndids arbres tenien diàmetres de tronc de prop de mig metre.

6788_4352

Dos anys més tard, el febrer de 2010, l’atemptat fou encara més greu en tallar-se per complert una esplèndida cúpula arbrada de més de 100 m de longitud al costat sud de l’estany, dins de la mateixa propietat. Les raons al.legades per promotor de l’actuació –que comptà amb l’autorització del mateix Departament de Medi Ambient, que permet tales sense perjudici de danys a tercers– foren la d’eixamplar el camí ja existent per accedir a la seva finca. Val a dir que l’esmentada finca ja tenia el seu propi accés a partir del camí principal, i que la senda arrasada és descrita escripturalment dins de la propietat de l’estany. Malgrat que l’autor de la malifeta fou denunciat per la via judicial, els fets quedaren finalment arxivats.

Avís cookies

Aquest lloc web utilitza "cookies" pròpies i de tercers per oferir-te un millor servei, en navegar-hi n'acceptes l'ús. política de cookies

ACEPTAR