La cua-rogenca, l’oreneta més formosa

La cua-rogenca (Cecropis daurica) és d’entre totes les orenetes la més bonica. Ja sé que això de la bellesa va a gustos, però ningú no ens negarà que és la més llampant i això sempre alegra la vista. Amb el característic plomatge blau-negre de reflexes metàl·lics al dors i a la part superior de les ales que també té l’oreneta vulgar, en aquest cas hi destaca especialment el color taronja del carpó –cosa que dóna nom a l’espècie– i el clatell, conjuminat amb uns tons crema a la gola i a tota la meitat inferior del cos.

A Catalunya no és massa habitual poder-la veure. En migració encara, però de nidificants no n’hi deu pas haver més de mil parelles repartides irregularment pel conjunt del territori. A l’hora de fer el niu, tenen una especial tendència a construir-lo sota els ponts. És per això que travessant un riu aquest mes de maig en veiérem diversos exemplars passant entre les voltes i anant d’un costat a l’altre de l’estructura. Ja ho tenim! –vàrem pensar. Ens posem dalt del pont i quan acabin de creuar per sota mirem de retratar-les en ple vol, de manera que se’ls hi veurà estesa tota la silueta i l’ufanós carpó carabassa. Ja n’arribem a ser d’il·lusos! Una bona estona càmera en mà i a la velocitat que ens passaven, no hi havia pas manera d’encertar l’enquadrament i encara menys d’assolir un mínim enfoc. No dic pas que posant-hi hores, molta fortuna i una traça que no tenim, alguna cosa poc o molt clara en sortís, però la combinació de factors que feia falta per arribar a aital resultat era tan improbable que acabarem desistint.

Fent servir el nostres coneixements sobre els plumífers abordarem la segona estratègia. Si aquestes orenetes fan el niu sota els ponts, baixem a la llera, palplantem l’aguait i esperem que hi vingui algun exemplar a resguardar-se del sol o a prendre mides d’on ha de fer la nova llar. Mireu si n’és de fàcil! I ja ens veieu carregats com camàlics baixant entre bardisses i amagant-nos en un terreny tan costerut com difícil de mantenir-hi tots els estris amb un mínim equilibri. Però ja ho sabeu … Murphy no ha tingut mai compassió dels mortals, de manera que tot va ser muntar la paradeta i allà no aparegué ni la monyos.

Després de més d’una hora d’espera matant l’aranya, arribarem a la conclusió que el millor era plegar bàrtols i acceptar amb tanta dignitat com poguéssim la derrota, havent llançat unes quantes hores de la nostra vida al miserable cubell de les escombraries. Així que tornàrem a arreplegar-ho tot, pujàrem altra volta en superfície transitable i ens disposàrem a marxar cua entre cames. I de cop … com Newton i la poma que se li estavellà al cap! Una petita bassa en un camí lateral del viaducte era el lloc on una parella d’orenetes cua-rogenques hi trafegava sense aturador anant-hi a buscar fang per bastir el niu, probablement sota una de les voltes del pont. La bassa on havíem de llançar totes les nostres esperances de fotografiar a l’ocell, esdevenia de cop i volta la solució al repte plantejat en aquella xafogosa tarda de primavera.

Ara doncs no ens calgué ni baixar del cotxe. Situats a pocs metres del bassiol i traient l’objectiu per la finestra, aquella parella d’elegants orenetes ens donà la possibilitat de prendre’n algunes imatges prou acceptables, fins que inesperadament decidiren que per aquell dia ja havien traginat prou fang a la que hauria de ser la seva llar. En fi … quan tot sembla perdut, ja ho veieu, els astres ens poden arribar a ser proclius.