Les estratègies per eliminar un canyer
A la banda de ponent de l’estany de Boada hi ha hagut d’ençà fa molts anys un canyer. No és pas que sigui massa gran –fa uns 20 m de llargada i uns 4 m d’amplada– ni tampoc és a la banda que ens pertany –es troba a l’altre costat del rec–, però la seva presència sempre l’hem trobat incòmoda. Al marge de ser la canya (Arundo donax) una planta exòtica i de caràcter invasor, hem comprovat que ombreja una part del rec molt freqüentada per les tortugues d’estany (Emys orbicularis), raó per la qual aquest proppassat any 2024 ens vàrem proposar treure’l.
Eliminar un canyer no és pas gens fàcil, i almenys jo només he sentit a parlar de tres mètodes per aconseguir-ho (el glifosat el deixarem definitivament arraconat, ni que sigui ja només pel fet que el nostre canyer estigui a la vora de l’aigua, i a més, on hi trafeguen les tortugues). El primer dels sistemes al que podem recórrer és l’arrencada del rizoma. Es diu que és el més efectiu … ja sabeu, morta la cuca mort el verí. Si tallem les parts aèries i arrenquem les arrels de la planta, sembla que haurem aconseguit el nostre objectiu. Aquest mètode té però com a aspectes negatius la seva aparatosa operativa i el seu elevat cost, ja que cal excavar uns 40 cm de terra per endur-nos la totalitat dels rizomes. En un municipi empordanès on en l’exercici de la nostra activitat professional vàrem aplicar fa un parell d’anys aquest sistema, el cost fou de prop de 2.600 € per 100 m lineals de canyer. A més, cal comptar a part l’import d’emportar-se la terra amb els rizomes, si és que no els triturem al mateix lloc de manera molt intensa atès que qualsevol fragment pot acabar rebrotant –i us ben juro que ho fa.
Operacions d’eliminació d’un canyer, tot retirant els rizomes amb l’ajut d’una retro-excavadora. Llavors ens haurem d’endur la terra amb les arrels o bé trinxar-ho a consciència al mateix lloc per evitar el rebrot de qualsevol fragment.
Un altre dels mètodes dels que es parla consisteix en tallar de manera reiterada el canyer, de manera que tot i que torna a rebrotar, el podem arribar a esgotar. La teoria diu que cada cop ho farà amb menys puixança, fins que acabi morint. Això si que ho hem provat nosaltres a l’estany de Boada i el cert és que no ens va funcionar, potser per què no érem prou constants. Però en tot cas cada vegada que hi tornàvem vèiem altre cop les canyes rebrotar amb força i com si res. Finalment, l’esgotat fou qui subscriu, i més observant que els esforços esmerçats semblaven en va.
Canyer del costat de ponent de l’estany de Boada rebrotant amb força després d’haver-lo tallat en diverses ocasions i de manera reiterada.
A les darreries del mes de juliol del 2024, veient que això d’anar tallant no acabava de funcionar, vàrem optar per una altra estratègia consistent en capolar el canyer i immediatament tapar-lo amb unes lones per així ofegar-lo. Es tracta de que no li arribi la llum i la planta acabi morint. Ull, que no s’hi val cobrir-lo amb qualsevol cosa! Alguna vegada hem vist fer-ho amb plàstic d’aquell negre més aviat fi, però la canya l’acabava foradant amb facilitat –de fet s’acostuma ja a estripar en el mateix moment que el posem. Per això nosaltres vàrem recórrer a una mena de lones plàstiques més gruixudes i resistents de les que s’utilitzen en construcció per a usos diversos, i que en el nostre cas amidaven 5 m x 4 m –com que el canyer feia uns 20 m de llargada, amb 4 unitats en vàrem tenir prou.
El canyer un cop tapat amb les lones i fixat amb piquetes i pedres. Ull, que el que es veu darrera no són canyes, sinó canyís –a l’esquerra– i el blat de moro del camp –a la dreta.
Per raó dels forts vents que sovint bufen a l’Empordà, fixàrem les lones amb unes piquetes tot vol –aquestes lones ja venen amb uns ullets als laterals amb aital objectiu–, reforçant-ho tot plegat amb pedres repartides arreu per evitar que voleiessin. Així i tot, amb el pas dels mesos les lones s’han anat aixecant i mig esparracant, de manera que sovint ens ha tocat anar-hi i posar-ho altre cop tant be com hem pogut. Seguint amb l’experiment, que sembla que de moment funciona prou be, estarem amatents aquesta primavera de 2025 per si les canyes tornen a rebrotar o be ja les hem sepultat per sempre més. Si ja no hi creixen, traurem llavors les lones i esperarem que altra vegetació colonitzi l’espai que haurà queda erm.
Aprofitem per comentar que precisament ara fa ben poc –aquest mes de març de 2025–, circulant per la carretera que provinent de Verges passa pel bell mig de Colomers, hem vist com a la riera de Vilopriu que just allà tributa el riu Ter, s’hi ha fet una actuació veritablement espectacular d’eliminació de la canya utilitzant aquest sistema d’ofegament de la planta. En aquest cas la zona d’actuació han estat uns 150 m a banda i banda de la riera, cobrint per complert els marges tot respectant l’estrat arbori que interessava mantenir.
Espectacular actuació d’eliminació del canyer mitjançant la tècnica de l’ofegament, efectuada a principis d’aquest 2025 a la riera de Vilopriu, al seu pas pel poble de Colomers i just abans de contactar amb el riu Ter.