Les fredelugues del Baix Ter; què val i quant costa salvaguardar els seus nius?

La fredeluga (Vanellus vanellus) és un ocell del grup dels limícoles prou present al Principat durant l’hivern. No debades unes quantes desenes de milers d’exemplars provinents del centre i nord d’Europa baixen fins a les nostres latituds quan la fred colla de debò allà dalt. A la plana de l’Empordà, per exemple, se’n poden veure volades de centenars d’individus que trafeguen amunt i avall, sempre en conreus, prats, aiguamolls i altres ambients tothora esbatanats on hi troben els invertebrats dels quals s’alimenten.

D’uns anys ençà, però, algunes parelles d’aquesta bonica au del plomall al cap han començat a quedar-se tot l’any entre nosaltres i a bastir aquí els seus nius –es tracta d’una petita tassa al terra molt poc treballada, on hi dipositen 3 o 4 ous. A Catalunya es calcula que hi deu haver unes poques desenes de parelles nidificants, la major part en terres de l’Empordà. D’aquestes, unes quantes es reprodueixen en l’àmbit del que és el Parc Natural del Montgrí, les illes Medes i el Baix Ter o bé en el seu entorn més immediat. A l’estany de Boada, per posar un lloc que coneixem prou bé, l’any 2016 hi varen nidificar amb èxit 4 parelles. Tal vegada feren els nius en un espai mig anegat i estalvi de tota activitat agrícola.

 

Zona d’inundació temporal a l’estany de Boada, on la primavera del proppassat 2016 hi nidificaren amb èxit 4 parelles de fredeluga.

 

Aquest 2017, tot just encetada la segona quinzena de març, localitzarem també 2 nius de fredeluga en l’àmbit de l’antic estany de Boada, ara però en un arrossar. I parlem d’aquestes dues parelles perquè les hem pogut seguir de ben a prop, tot i que la història que us expliquem ben bé podria ser la d’altres fredelugues establertes en diferents indrets del Parc Natural o en els seus emprius, i que companys ocellaires controlen prou bé. Així doncs, cada vegada que anàvem a la zona no ens en podíem estar de treure els prismàtics i observar les aus ajocades tot covant al bell mig del camp, confirmant així que el procés de nidificació anava pel bon camí.

 

Un dels dos nius de fredeluga que aquest any hi ha hagut en un dels arrossars de l’àmbit de l’estany de Boada, al municipi de Palau-sator (Baix Empordà).

 

El dissabte 8 d’abril, a migdia, vàrem veure encara les fredelugues covant. El dia era esplendorós, de primavera florida. No deuria faltar gaire perquè els ous eclosionessin. Si tenim en compte que els polls neixen al cap d’uns 27 dies d’haver fet la posta i ja feia 3 setmanes que controlàvem els nius, hom podia suposar que en un termini màxim de 4 o 5 dies naixerien els polls. Aquests, com que són nidífugs, ja es veuen córrer amunt i avall poc després de trencar la clova.

L’endemà, diumenge 9, en visitar el sector, veiérem que l’arrossar amb els nius havia estat llaurat i tot l’esforç de les nostres fredelugues se n’havia anat en orris. El pagès, desconeixedor de l’existència dels nials, havia decidit que era el moment de començar a treballar el terreny per la nova temporada de l’arròs que s’acostava. Ens havien faltat ben pocs dies per veure les fredelugues exultants amb la llocada al darrera. Quina merda tot plegat! … no podíem deixar de pensar.

 

Camp acabat de treballar tot preparant la nova temporada de l’arròs. Faltaven ben pocs dies perquè al seu bell mig hi naixessin les joves fredelugues i comencessin a córrer amunt i avall.

 

I ara és quan ens fem les reflexions que encapçalen aquest escrit. Què val i quan costa salvar els nius de les fredelugues?

De valer no val res. I ens referim a diners. Els desvagats que voltem per la plana ja fem cada any a preu zero les feines de prospecció. En tant que ocellaires, ens fixem en tot allò que vola i es mou, i ens encurioseix especialment conèixer el lloc que les aus han triat per reproduir-se. Així doncs, gairebé sense proposar-nos-ho, acabem sabent entre uns i altres on han fet els nius les poques parelles de fredelugues que hi ha al Baix Ter. Pel que fa al pagès que feineja el camp on puguin fer el nial, de ben segur que si se li fa saber, no li suposarà cap problema esperar uns dies a treballar la peça on hi hagi la posta. A vegades és qüestió d’organitzar-se, i si es porten molts camps –com acostuma a ser el cas–, es tracta només de començar per uns i deixar aquell on hi ha les fredelugues pel final. I tot i així, si no es pot esperar, n’hi ha prou en que se l’indiqui on hi ha el niu i que en llaurar deixi dos pams a cada costat sense passar-hi l’arada. Mireu si n’és de fàcil!

I de costar, costa que tots plegats ens organitzem. L’administració, que en aquest cas hauria de ser l’òrgan gestor del Parc Natural, caldria que posés a disposició una mena de “bústia” o contacte on s’hi pogués fer arribar on són els nius. Avui en dia n’hi ha prou amb un telèfon o correu electrònic al qual s’hi pugui trametre una vista referenciada d’on és el camp en qüestió. Si ens passem el dia enviant mil foteses i banalitats amb els nostres telèfons mòbils, com no enviarem una imatge del Google Maps del lloc on hi ha una parella de fredelugues covant, i més si sabem que d’allò en pot dependre la seva continuïtat? La resta ja és feina de gestió dels responsables de l’espai protegit, que hauran d’esbrinar qui mena aquells camps i contactar-hi per conèixer la previsió de treballar-los. Amb l’objectiu de completar just els 27 dies necessaris perquè neixin les petites fredelugues, segurament en alguns casos no caldrà fer massa res, en d’altres n’hi haurà prou que el pagès reorganitzi el seu calendari de treball, i només com a darrer recurs –i segurament que en ben poques ocasions– s’escaurà donar un cop de volant en passar junt a la posta.

Si ho fem així, les poques parelles de fredelugues que han triat el Baix Ter per reproduir-se tindran el futur més garantit, i nosaltres haurem donat un nou exemple de que podem ser una civilitat veritablement avançada.