Les nostres millors imatges del 2016

En aquesta nota us volem presentar un resum de les que creiem són les millors imatges que hem pogut captar aquest any 2016 que ara s’acaba. Es tracta d’un total de 43 fotografies, on no només hi hem inclòs aquelles que ens semblen més reeixides, sinó també aquelles altres que ajuden a completar amb la deguda perspectiva 12 mesos d’activitat amb l’ull enganxat al visor.

Aquí les teniu doncs, amb una petit comentari per cadascuna referit a les circumstàncies en les que ha estat feta o d’aquells aspectes que ens han semblat més oportuns destacar.

Bona entrada de 2017 a tothom!

 

El cabusset (Tachybaptus ruficollis) a l’hivern, si bé té el plomatge menys acolorit que en temps de reproducció, ens acaba deixant imatges prou boniques si sabem jugar amb l’efecte mirall i el contrast blau de l’aigua en aquests mesos més freds de l’any. La fotografia és feta en una de les zones humides de la província de Ciudad Real, pertinentment tapats per una xarxa de camuflatge.

 

En un dia esventat de principis d’any als arrossars del Baix Ter, el martinet blanc (Egretta garzetta) es passeja a ben poca distància del nostre amagatall. Tant que sempre ens costa apropar-nos a les aus, i a vegades gairebé ens passen pel damunt …

 

Aquesta tardor a l’estany de Boada, aprofitant la secada i que les aigües eren somes, hem pogut fotografiar molt bé els bernats pescaires (Ardea cinerea). Un exemplar de la cinquantena d’aquests ardeids que allà s’hi varen aplegar, va pescar just davant nostre una ufanosa anguila (Anguilla anguilla). Allò que diuen … ser en el lloc adequat i en el moment precís.

 

El flamenc (Phoenicopterus ruber) és una d’aquelles aus que per més que la tinguem vista mai ens cansarem d’observar. Elegància, plasticitat, acoloriment, exotisme … La foto és feta en una de les nombroses zones humides de la Manxa, on aquesta espècie s’hi pot veure tot l’any.

 

Al nostre entendre, la millor de les imatges de l’any. S’hi aplega una mica tot; un rapinyaire escàs -l’esparver d’espatlles negres (Elanus caeruleus)-, una situació interessant, uns colors i unes llums contrastades en dia de pluja, unes terres llunyanes -província de Toledo, ja tocant a Extremadura-, una verticalitat insultant i l’èpica de 16 hores d’espera dins d’un aguait on gairebé no ens podíem ni bellugar.

 

Malgrat ser un dels rapinyaires més comuns, l’aligot (Buteo buteo) no és pas gens fàcil de fotografiar. En aquesta ocasió, a més, hem pogut prendre la imatge des d’un dels aguaits que hi ha a l’estany de Boada, pràcticament a les acaballes d’aquest 2016.

 

Mirada atenta i posat noble en aquest jove astor (Accipiter gentilis) que està devorant un colom, al bell mig d’una pineda en el característic paisatge en mosaic que tanta diversitat ens ofereix.

 

El xoriguer comú (Falco tinnunculus) -en aquest cas, un mascle-, al qual tantes vegades haurem vist recorrent els nostres paratges, l’hem pogut fotografiar de ben a prop aquesta primavera, captant tots els colors i matisos del seu plomatge.

 

Força escàs a casa nostra malgrat que relativament comú en d’altres indrets de la Península, el xoriguer petit (Falco naumanni) -una femella- el vàrem fotografiar després de la pluja i ja al captard al damunt d’una teulada en terres de Castella.

 

A les valls d’Andorra i a la cota 1.600 varem poder sorprendre aquest mes de maig de 2016 un exemplar femella de gall fer (Tetrao urogallus). Per fer-la ens calgué pujar dalt la muntanya el dia abans i passar tota la nit dins la tenda enmig la neu, esperant les primeres llums del dia. Opinen els experts en l’espècie que fotografiar una femella amb el sòl cobert de neu és molt més difícil de captar que no pas els mascles, per bé que aquest tenen un plomatge i un aspecte força espectacular que fa que les fotos surtin més reeixides. En fi, si ells ho diuen …

 

De vegades prens imatges com menys t’ho esperes. És el cas d’aquesta escotorida perdiu (Alectoris rufa), fotografiada des de la finestra del cotxe tot recorrent terres de Castella.

 

Més de trenta anys voltant amunt i avall han fet falta per poder tenir una única imatge de l’enigmàtic rascló (Rallus aquaticus). No és pas que sigui un ocell escàs, i menys a l’estany de Boada on vàrem fer la foto, però si que és extremadament poruc i amagadís.

 

Ni l’ocell és rar ni la foto és difícil de fer, però aquesta imatge d’una fotja (Fulica atra) mig amagada entre la vegetació palustre a les Tablas de Daimiel (Ciudad Real) ens sembla prou atractiva.

 

El cames-llargues (Himantopus himantopus) sempre és de bon veure i fotografiar. Les imatges que se n’obtenen acostumen a agradar a tothom. Si les fem arran d’aigua i tenim el sol d’esquenes per tal que els colors contrastin bé, millor que millor.

 

Una valona (Tringa glareola) arraulida sota la pluja, talment com el que l’apuntava amb el teleobjectiu en veure que l’aigua ja ens entrava dins del “hide” per tots costats.

 

Un dia esplendorós de primavera vàrem poder fer aquesta imatge de la xivitona (Actitis hypoleucos), un simpàtic limícola que sense parar de moure el cul amunt i avall, voreja les zones humides tot cercant els petits invertebrats amagats entre el llot.

 

El més difícil a l’hora de fotografiar els limícoles segurament sigui trobar el lloc adequat on plantar l’amagatall. Ja us ho podeu imaginar, que hi estigui permès i que massa ningú hi volti i ens espanti l’aviram. La resta és qüestió de paciència, molta paciència … fins que els ocells agafen confiança a aquell nou volum estrany i es van apropant mica en mica, com és en aquest cas una gamba verda (Tringa nebularia).

 

El mussol (Athene noctua), el rei del crepuscle i l’ocell que més s’hi fixa, fotografiat havent capturat un ratolí al bell mig d’un oliverar on tenia el niu, aprofitant els forats que aquests arbres sovint centenaris tenen al seu tronc.

 

El blauet (Alcedo atthis) és ja un clàssic de finals d’estiu i tota la tardor a l’estany de Boada. Com en tot allò que fa a les aus cal un xic de perseverança, però el nostre amic pescador sempre acaba vinguent de manera que l’èxit està garantit.

 

En plena època de reproducció hem pogut fer diverses sessions en una de les colònies d’abellerols (Merops apiaster) més espectaculars que coneixem a les comarques de l’Empordà, en les quals n’hem pres imatges com aquesta d’un dels ocells fent el Sant Crist.

 

De vegades ja passa a la vida … vas a buscar una cosa i en surts amb una altra. Aquest picot garser gros (Dendrocopos major) va aparèixer inesperadament quan ningú hi pensava. Una agradable sorpresa i unes fotos com mai ens hauríem imaginat.

 

Una bassa ja mig seca a tocar del camí, ens hi acostem amb el cotxe ben a poc a poc i amb el vidre baixat, traiem la màquina per la finestra amb tanta cura com podem per no fer soroll ni moviments sobtats … i ja el tenim! un bonic exemplar de titella (Anthus pratensis).

 

Mira que és abundant però tant que costa de fotografiar. Desconfiada com és i que no para mai quieta, la cuereta blanca (Motacilla alba) en un perfil perfecte.

 

Ja ho tenen això les migracions, que fan que de cop i volta apareguin del no-res molts exemplars d’una determinada espècie. Érem prop d’una llacuna intentant fotografiar limícoles i les cueretes grogues (Motacilla flava) van decidir fer una aturada allà en el seu viatge.

 

El pit-roig (Erithacus rubecula), refiat i rodanxó com és, ens deixa cada any alguna bonica imatge que paga la pena recordar.

 

No és pas massa difícil fer fotos del bitxac (Saxicola torquata) -en aquest cas, un mascle-. Només cal veure a quina talaia li agrada aturar-se i esperar ben amagats que hi torni.

 

Un ocell relativament comú com el tord (Turdus philomelos) encara no l’havíem pogut fotografiar mai en bones condicions. Aquesta tardor de 2016 finalment hem tingut ocasió de fer un parell de sessions en les que aquesta espècie ha fet presència prop del nostre aguait.

 

La millor manera de poder fotografiar la merla (Turdus merula) es posar-li un abeurador i plantar el “hide” al davant tot esperant que hi vingui. Tal vegada el seu caràcter fugisser i el fet de viure enmig de la bardissa fa molt complicat poder-ne prendre imatges prou nítides en d’altres condicions que no siguin aquestes.

 

A l’arbreda vora l’estany de Boada tenim sovint l’ocasió de fer bones fotografies de la mallerenga carbonera (Parus major). Es tracta d’omplir la menjadora de gra i fruits secs i tard o d’hora acaba vinguent.

 

També a l’estany de Boada, aprofitat la menjadora que hi tenim, hem pogut gaudir de la presència de la mallerenga blava (Cyanistes caeruleus), que sempre ens deixa belles i simpàtiques postals.

 

Malgrat que també és habitual a les pinedes del nostre país, hem hagut d’anar fins a la província de Conca per poder tenir les primeres fotografies de la menuda i inquieta mallerenga emplomalla (Lophophanes cristatus).

 

Mira que fa més de trenta anys que sovintegem les Tablas de Daimiel i el seu entorn, però fins aquest 2016 no ens havíem fixat com allà són relativament freqüents els nius de teixidor (Remiz pendulinus) als marges dels rius de la zona, generalment penjant de branques de tamarius. Amb tot, vàrem haver de preparar amb cura l’escenari i esperar la millor llum per tal d’obtenir-ne algunes imatges acceptables.

 

Talment com un rapinyaire, el botxí (Lanius excubitor), un ocell del grup dels passeriformes, utilitza el seu bec per descarnar les preses, tot i que la manca de grapes ho supleix enfilant les seves víctimes en les punxes de la vegetació arbustiva de les bosquines on habita.

 

Acostuma a voltar en sorollosos estols pels espais forestats i mig oberts de l’est i el sud de la Península, i és cap allà on l’hem anat a fotografiar aquesta passada primavera. En català algú la va mal batejar com a garsa blava (Cyanopica cyanus), tot i que per la seva elegància i esplendorós aspecte de ben segur que hauria estat més encertat anomenar-la princesa.

 

Malgrat ser un dels ocells més vistos i omnipresents a casa nostra, de la garsa (Pica pica) també se’n poden prendre imatges prou interessants, com la d’aquest exemplar en un dia de cel fosc i intenses pluges.

 

El gaig (Garrulus glandarius) és un d’aquells ocells de mida mitjana que convé atraure’l amb un bon abeurador. Si ho fem així, podrem obtenir imatges tan properes com aquesta, encara que durant anys només l’hàgim vist travessar d’una revolada recorrent qualsevol carretera.

 

Aquesta cornella negra (Corvus corone) se’ns va palplantar tan a prop que fins i tot costava fer-la enquivir en el marc de la imatge. Al final, amb un enquadrament vertical vàrem resoldre el problema i que la foto fos prou bona. Generalment no tenim la oportunitat de poder triar tant …

 

Tan habitual com desconegut, el pardal xarrec (Passer montanus) és un dels ocells que passa més desapercebut d’entre aquells que ens envolten. Aquí en teniu un exemplar que hem fotografiat aquest any 2016 en una arbreda del Baix Empordà.

 

El pardal roquer (Petronia petronia) és una espècie força més habitual del que podria semblar, i en aquest any que ara acaba també n’hem pogut prendre alguna imatge de ben a la vora.

 

Un dels ocells de petita mida més estesos al país és el pinsà (Fringilla coelebs), del qual a la fotografia en podeu veure un exemplar mascle que hem captat aquest proppassat mes de novembre en un bosc mixt de pins i alzines.

 

Per estrany que sembli, d’un ocell tan comú com el gafarró (Serinus serinus) encara no n’havíem pogut fer mai cap fotografia de bona qualitat, potser perquè en ser una espècie de tan petita mida cal tenir-lo molt a prop per tal que la imatge sigui prou bona. Finalment, enguany n’hem tingut l’ocasió.

 

Si bé a Catalunya el durbec (Coccothraustes coccothraustes) és una espècie més aviat escassa, a la meitat occidental i al sud de la Península pot ser relativament comú. Aquest mascle que veieu a la imatge ha estat fotografiat a la zona de la Manxa, aprofitant la presència d’un abeurador on els ocells hi venien a veure i a alimentar-se de les granes que hi havíem deixat.

 

Mentre esperàvem dins l’aguait la presència de l’àguila daurada (Aquila chrysaetos) -i que mai va arribar, per cert-, ens va corprendre l’entrada en escena d’un entremaliat esquirol (Sciurus vulgaris), que ben bé podia haver estat una de les seves preses. Com se sol dir, un val per l’altre, i almenys aquell matí no vàrem tornar a casa amb les mans buides.