L’imperial que es menja un conill

La imatge és perfecta! Una àguila imperial que ha capturat un conill, una de les seves preses predilectes i de la que en bona part en depèn la seva supervivència. I ara, d’alt d’un suro en una serralada extremenya, es prepara per menjar-se’l tranquil·lament. Però la cosa –i disculpeu que trenqui la màgia– no ha anat ben be així …

L’àguila és una imperial, el conill no és pas de per riure, el suro és un suro i efectivament som a la Sierra de San Pedro, al bell mig de terres extremenyes. Però la presa –el conill, vaja– li hem posat nosaltres. I els responsables de tot plegat són l’Helios Dalmau i en José Gordillo, titulars de Photo-raptors, qui des de fa ja una colla d’anys promouen activitats de fotografia d’aus a la Sierra de San Pedro, autèntic reservori de les grans rapinyaires, entre elles l’àguila imperial ibèrica.

Desprès de prop de 30 anys de voltar per aquestes terres i de perseguir a la reina de totes les aus, l’Helios i en José me la varen posar per fi a escassos metres durant llarga estona i mentre devorava un conill –ja mort– que ells prèviament havien lligat a una branca d’un suro. I això, ho saben prou be els tocats de l’ala com jo, és una experiència que no té preu.

Petit aguait dalt d’un turó a la Sierra de San Pedro, des d’on podem fotografiar a l’àguila imperial ibèrica que arriba atreta per les preses que se li deixen a una vintena de metres i al caire d’una cinglera.

Si be avui dia són ja varies les possibilitats que té un ornitòleg de fotografiar a l’imperial a la Península, ells varen ser dels primers en aconseguir-ho. I per aquells que ens havíem acostumat a veure amb prou feines un ocell que es movia en la llunyania i en la immensitat del cel, esdevingué un autèntic i inesperat privilegi poder tenir a aquesta meravella de la natura a l’abast dels nostres teleobjectius.

Interior de l’aguait a la Sierra de San Pedro, mentre esperem l’arribada de l’àguila imperial atreta per l’esquer que li hem deixat.