Targeta de visita
S
ota la marca PAISATGES, Estudis i Projectes Mediambientals, Ramon Fortià i Rius (Girona, 1962) ha realitzat durant molts anys tota mena de treballs vinculats a la biologia ambiental, a l’ús i la divulgació dels valors del territori, a l’avaluació de l’impacte damunt l‘entorn, així com a molts altres aspectes de l’ecologia i el metabolisme urbà. El seu titular és llicenciat amb Grau en Ciències Biològiques per la Universitat Autònoma de Barcelona (1985) i Màster en Enginyeria i Gestió Ambiental per l’Institut Català de Tecnologia i la Universitat Politècnica de Catalunya (1993).
Tan atents com hem sabut a la situació ecològica i mediambiental de casa nostra, aquesta tasca de recerca i divulgació –sovint també combativa– ha estat reconeguda tal vegada amb excessiva generositat per institucions i organismes (Premis Internacionals Príncep d’Astúries per a Joves Investigadors de la Natura –1984–, Premi a Treballs de Recerca del Consorci de la Costa Brava –1985–, Premi Jaume Salvador i Pedrol sobre coneixement i utilització del medi natural o ecosistemes humanitzats, atorgat per la Fundació Roca i Galès –1986–, Premi Any Europeu del Medi Ambient de la Diputació de Barcelona –1987–, Premi Medi Ambient de la Generalitat de Catalunya 2010, amb Menció honorífica en l’àmbit de la conservació de la biodiversitat).
Sempre ferms en la defensa del territori
I
niciats en el moviment conservacionista a la primera meitat dels anys 80, participem de forma activa en la lluita per la defensa dels aiguamolls empordanesos. És així com el 1984, davant les agressions que pateixen les zones humides de la comarca del Baix Empordà, impulsem i formem part del Grup de Defensa que sense treva culminaria la seva tasca el 1990 amb una històrica sentència del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, la qual dictaminava que els aiguamolls de Pals havien d’ésser classificats com a sòl no urbanitzable subjecte a protecció especial. Aquesta sentència era ratificada sis anys més tard pel Tribunal Suprem, desestimant els recursos d’apel·lació interposats per l’empresa propietària dels terrenys i el mateix Ajuntament de Pals, ambdós favorables a la seva urbanització.
Aital tossuderia per la preservació del territori es materialitza també el 1990 en un fet tan singular com emblemàtic: la compra de prop de 20.000 m2 –avui en dia ja en són 35.000 m2– del que fou l’antic estany de Boada, al municipi de Palau-sator (Baix Empordà). La zona, gestionada a partir de llavors com una reserva natural d’iniciativa privada, esdevé el centre d’una polèmica d’ençà l’any 1996 en ser denegat per l’Ajuntament de la vila el permís d’obres que permetria restaurar l’àrea humida, i que havia de convertir aquest estany d’aigües temporals en permanents. Altre cop la interposició d’un recurs contenciós administratiu es resol el 2003 amb una sentència que declara improcedent la denegació per part del Consistori. Així doncs, el projecte de restauració d’aquest petit estany baix-empordanès pogué finalment fer-se realitat, redreçant el greuge històric que portà a la seva parcial dessecació al s. XVIII i culminant així un procés de recuperació dels valors del territori sense precedents fins llavors a casa nostra.
La nostra activitat en l’exercici lliberal de la professió
D
es del punt de vista professional, la nostra activitat s’ha estès als més diversos àmbits de l’anàlisi i la gestió del medi ambient. Hem estat col·laboradors en premsa i en altres publicacions (Punt-Diari, Presència, Diari de Girona, Revista de Girona, Diari Avui, La Vanguardia, …), a la vegada que cap de redacció de la col·lecció Estanislau Vayreda –Els Espais Naturals de les Comarques Gironines– (Diputació de Girona), essent-ne autor al mateix temps d’alguns dels seus volums (Els Aiguamolls del Baix Empordà –1987–, Els Aiguamolls de l’Alt Empordà –1989–, El Massís del Montgrí –1990–). Observador i analista de la realitat mediambiental a casa nostra, hem donat nombroses conferències i impartit en diferents cursos i jornades sobre fauna, ecologia i medi ambient. L’any 1993 publiquem el llibre El Medi Natural a les Comarques Gironines: l’Estat de la Qüestió (Diputació de Girona), obra de gran abast i on dirigim i coordinem la feina d’un equip de més de 20 col·laboradors, fent un exhaustiu repàs a la situació ecològica al conjunt de les nostres comarques.
Especialitzats en temes faunístics i en el coneixement dels sistemes naturals, hem centrat bona part del nostre interès en tot allò que es refereix a l’ordenació dels recursos i l’ús del territori, tant des de l’àmbit privat com institucional. És així com hem intervingut en nombrosos projectes de coneixement i planificació del medi ambient, ja sigui en el camp de l’urbanisme (ordenament i plans especials) i la implantació d’infraestructures (avaluació de l’impacte ambiental), ja sigui estrictament en l’estudi i la diagnosis ambiental (tasques d’inventariat i de gestió dels recursos, agendes 21 locals …).
La col·laboració i el treball per institucions i organismes
E
n allò que fa a les institucions, hem col·laborat habitualment amb els Departaments de Medi Ambient i Agricultura de la Generalitat de Catalunya en l’elaboració de projectes –planejament i ordenació d’espais– i en programes de conservació d’espècies –des de l’any 1984 portem el seguiment de l’esparver cendrós a les comarques de Girona–, així com també ho fórem de la Diputació de Girona en tot allò relatiu a la dinamització i assessorament en temàtiques mediambientals. En aquest sentit cal destacar les tasques de direcció i coordinació del “Curs de Gestió del Medi Ambient”, iniciat l’any 1994 per la Diputació de Girona, conjuntament amb el Consorci de la Costa Brava i el propi Departament de Medi Ambient. Val a dir que aquest curs assolí l’any 1996 la categoria de Màster, llavors ja sota les directrius de la Universitat de Girona. En l’àmbit de la docència, hem de remarcar igualment la coordinació dels cursos de postgrau “Eines i estratègies de gestió ambiental en l’àmbit del municipi” i “Sistemes de control i certificació ambiental”, iniciats els anys 1998 i 2001 respectivament al centre de formació continua de la Universitat de Girona Innovació i Formació.
Seguint en el camp de l’ensenyança, l’any 1996 entrem a formar part del cos docent de la Universitat de Girona com a professor associat a la llicenciatura de Ciències Ambientals, dins de l’assignatura de “Gestió d’Espais Naturals” i com a coordinador de “Projectes”, tasques que assumim fins al curs 2000-01.
És bo també destacar la participació a partir de l’any 1998 en el programa endegat per la Diputació de Girona relatiu a la implementació de les Agendes 21 locals als municipis d’aquest àmbit territorial. L’any 2000 ens incorporem com a coordinador de Medi Ambient de la Diputació de Girona –culminant en bona part les tasques de dinamització i assessorament en temàtiques mediambientals portades a terme fins llavors i per aquest organisme–, i un any més tard assumim la secretaria tècnica del Consell d’Iniciatives Locals per al Medi Ambient de les Comarques de Girona (CILMA), xarxa d’ens locals amb l’objectiu de dinamitzar el debat mediambiental i de fomentar polítiques integrades en la gestió dels municipis.
A les darreries del 2003 deixem les nostres responsabilitats al capdavant de l’àrea de medi ambient de la Diputació de Girona i del propi CILMA, i assumim els serveis tècnics de l’àrea de medi ambient de l’Ajuntament de Castelló d’Empúries (Alt Empordà), activitat que compaginem amb l’exercici lliberal de la professió. Més endavant passem també a col·laborar amb els ajuntaments de Pau –2019 i fins l’actualitat– i de Pedret i Marzà –2021/2024–, ambdós a l’Alt Empordà, en tant que tècnic en matèria ambiental.
Els darrers anys, l’abandó de les trinxeres (i la fi del combat?)
L
’any 2009, per la conjuntura de diverses circumstàncies, tanquem el nostre despatx professional a la ciutat de Girona i centrem el gruix de l’activitat laboral en les tasques dins de l’administració pública i en l’àmbit municipal, malgrat que continuem col·laborant puntualment en diversos estudis i projectes quan així ens ho proposen i ens ve de gust, alhora que participant en la recerca de les nierades d’esparver cendrós en terres empordaneses tal i com ho férem per primera vegada ja fa prop de quatre dècades.
Per fortuna, aquest canvi de rumb va lligat a un cert abandonament del nostre vessant més reivindicatiu i alhora mediàtic en allò que fa al medi ambient. Tal vegada la declaració l’any 2010 del Parc Natural del Montgrí, les Illes Medes i el Baix Ter significà un cert punt d’inflexió en una trajectòria de prop de 30 anys de romandre al peu de canó. Seguim actius, és clar que si, però tant de bo no ens calgui retornar a la memòria de tants anys de trinxeres i ens puguem centrar d’ara endavant en tasques més amables i creatives.