Una família de mangostes i una mica de tot

En José David em va proposar fer una sessió de fotografia en un dels aguaits que ell ha muntat a l’entorn de Talavera de la Reina, on diguem-hi que hi té el camp base. De fet l’amagatall en qüestió era al municipi de Parrillas, encara a la província de Toledo però ja al límit amb la d’Àvila. La idea era anar-hi a fotografiar un dels animals més enigmàtics i que mai hauria pogut imaginar que tindria a l’abast, i que no és altre que la mangosta comuna (Herpestes ichneumon).

Com que la mangosta és un carnívor, mentre jo prenia posicions dins de la petita cabana camuflada en un paisatge de brolla d’estepes, en José David posava trossos de carn estratègicament repartits el aquell escenari, sempre mig amagats darrera pedres o soques d’arbres.

 

Aspecte de l’amagatall on ens vàrem amagar per intentar fotografiar la mangosta, el qual es pot veure que està completament recobert de vegetació per intentar que es confongui com més millor amb l’entorn i no esdevingui un element estrany pels animals que es vol que s’aturin a les seves proximitats.

 

Mentre ens preparàvem dins de l’aguait, el nostre acompanyant s’entretenia posant trossos de carn darrera pedres i soques amb l’objectiu d’atraure a les mangostes.

 

Els primers en arribar varen ser els voltors, que de fora estant no ens veien per l’efecte mirall del vidre de l’aguait. A la imatge, feta amb el telèfon mòbil, s’hi pot observar un voltor negre i dos voltors comuns.

 

Pocs minuts després de que ens quedéssim sols, el primers en aparèixer foren una parella de voltors negres, i tot seguit també uns quants voltors comuns. Semblava com si ja estiguessin esperant que els hi portessin la teca. De cop una guineu … i ara una altra. Els voltors, que fins llavors se’ls veia amb aquell posat com d’estar espaterrats al sofà de cal sogre, s’activaren de cop i es posaren a la grenya amb les dues guilles en observar com amb puteria els hi fotien la ventresca.

 

El voltor negre, el voltor comú i la guineu foren les tres espècies que en ben poca estona aparegueren a la zona de l’aguait atretes per la carnassa que els hi havíem posat (les tres fotografies són fetes en aquella sessió).

 

Però passaven les hores, el sol ja era a dalt de tot, i la mangosta no apareixia. Ja veiem que ens ho farien gruar això de prendre imatges d’una espècie tant escassa i esquerpa. I quan ja començàvem a pensar que ens en aniríem cap a casa amb les mans buides, de cop una cosa allargassada i extremadament bellugadissa veiérem moure’s enmig la brolla. Era la mangosta … bé, de fet n’aparegueren fins a quatre alhora, una família sencera! Però entre que es movien a una gran velocitat amunt i avall i que quedaven mig ocultes per la vegetació, es feia molt difícil copsar-ne alguna imatge nítida. En fi … amb paciència i a base de no deixar de disparar ràfegues en aquells 15 minuts que les vàrem tenir voltant per la zona, poguérem obtenir la galeria que trobareu a la web.

 

Aprofitant una clariana entre les brolles i amb una mica de sort en fer la ràfega, poguérem prendre aquesta única imatge on s’hi pot veure a la mangosta de cos sencer.

 

Cap allà a la una del migdia aparegué de nou en José David per recollir-me, i la seva primera pregunta no podia ser una altra … “Qué, te ha entrado el meloncillo?”. Si, i és que a Espanya, l’únic lloc d’Europa on es distribueix l’espècie, se la coneix amb aquest simpàtic nom.