Període 1976-1983
Dels primers crits d’alerta fins a la preservació dels aiguamolls altempordanesos (període 1976-1983)
L
a batalla jurídico-mediàtica per la preservació dels aiguamolls empordanesos s’inicia l’any 1976, i se centra bàsicament a la comarca de l’Alt Empordà. Això és així, a banda del lògic arrelament territorial d’alguns dels seus propulsors, per la imminent amenaça que en aquell moment requeia sobre les llacunes costaneres de la badia de Roses, entre les desembocadures dels rius Muga i Fluvià, on l’empresa Port Llevant pretenia fer-hi una urbanització amb canals navegables sobre una superfície de 525 ha i amb capacitat per a 64.000 persones.
Els aiguamolls del Baix Empordà, a redós dels rius Ter i Daró, malgrat que tothora són presents en la reclama conservacionista, ocupen un paper menys destacat als noticiaris i en la opinió pública. Amb tot, podem significar algunes etapes i documents de marcat valor que fan referència exclusiva a les zones humides del Baix Ter. Fem-ne ara un petit repàs:
1 de febrer de 1977
Al ja desaparegut diari “El Correo Catalán”, Josep Català i Jaume Reixac publiquen un contundent escrit de plana sencera on s’explica allò succeït fa 3 dies –el dissabte 29 de gener– a Pals, amb motiu d’una jornada que s’hi celebra del Congrés de Cultura Catalana i en el marc de la Campanya per la Salvaguarda del Patrimoni Natural.
“Caciquisme”, “esperit feudal” o “Sicília de la Costa Brava” són alguns dels qualificatius que els autors utilitzen per descriure la situació que es viu en aquesta població baixempordanesa, a l’hora que denuncien amb noms i cognoms la classe oligàrquica dominant, els mètodes utilitzats així com els greus atemptats que ja s’han comès i que al mateix temps es planifiquen sobre el patrimoni natural de la zona.
Es tracta d’un document d’excepcional valor periodístic, més si tenim en compte l’època en què fou escrit. La seva lectura –gairebé obligada– ens ajudarà a comprendre moltes de les coses que d’ara endavant anirem veient en relació al municipi i a la polèmica a l’entorn dels seus aiguamolls.
23-24 de setembre de 1977
El diari “Avui” es fa ressò que la promotora de la urbanització de la platja de Pals ha renunciat a urbanitzar la zona dels aiguamolls. Així ho ha informat la família Parera Coll, que preveia una inversió al sector de 2.500 milions de pessetes. El motiu és la situació econòmica del moment, que ha portat a que l’empresa de les obres hagi decidit retirar-se. En tot cas, com veurem, serà una retirada únicament temporal.
L’endemà i al mateix diari, Xavier Garcia escriu una columna d’opinió sota el títol “Primera victòria”, on esmenta que després de la ocupació de cinc setmanes que s’ha fet dels aiguamolls entre Castelló d’Empúries i Sant Pere Pescador, aquest és el primer triomf del que espera sigui la salvaguarda del conjunt de les zones humides empordaneses. L’articulista atribueix la reculada de la promotora a les incerteses amb que les empreses constructores contemplen la futura activitat política, possiblement en mans de forces d’esquerra, així com també a la pressió dels grups conservacionistes –esmentem, entre d’altres, que la Lliga per a la Defensa del Patrimoni Natural (DEPANA) havia impugnat el pla d’ordenació de la platja de Pals.
Juny-octubre de 1982
El dia 1 de juny de 1982, el Butlletí Oficial del Parlament de Catalunya publica la Proposició de Llei sobre declaració com a paratges naturals d’interès nacional i reserves integrals zoològiques i botàniques dels aiguamolls de l’Empordà. En aquest document s’hi inclouen 462 ha corresponents al municipi de Pals, i que tenen el seu punt neuràlgic a la zona de les basses d’en Coll.
Davant el perill que aquests terrenys puguin quedar preservats i es tanqui definitivament la porta als seculars projectes constructius de l’oligarquia del municipi de construir una marina residencial a la desembocadura del Daró, es llança una important campanya mediàtica sota el lema “Pals no té aiguamolls”.
La campanya recull centenars de signatures i compta fins i tot amb la complicitat del periodista Carles Sentís, el qual davant de les basses d’en Coll arriba a dir: “volen declarar aiguamolls a la ratlla de cinc-centes hectàrees i tota l’aigua que hi ha és l’hectàrea d’aquesta bassa. Per regar l’han de treure amb motor”.
Amb gran foto a portada i un reportatge a doble plana, el dia 25 d’agost de 1982 el “Punt-Diari” il.lustra de quina manera la ignorància i la demagògia es pot arribar a projectar per altaveus mediàtics de prou relleu i sense cap mena de pudor. “A Pals no existeixen aiguamolls per protegir”, “Situar aiguamolls a Pals només es pot fer des d’un despatx”, “em van ensenyar una llista on hi havia més de dues-centes espècies d’aus que viuen als aiguamolls. Jo, a aquesta terra hi he viscut, i molts de dies m’hi han tocat les cinc del matí quan venia a cacera; i de totes aquestes aus que diuen que són als aiguamolls no n’he vist ni una”, “si volen fer una llei de protecció dels aiguamolls que la facin, però que protegeixin aiguamolls allà on n’hi ha, i si vénen i s’ho miren sobre el terreny veuran que a Pals no n’hi ha pas”, “els pretesos aiguamolls de Pals no figuren a cap mapa, ni tan sols als de l’exèrcit”, o “en nom dels drets humans sigui anul·lat totalment l’esmentat projecte de llei pel que fa al Polígon IV, ja que aquestes terres no reuneixen les característiques pròpies d’una zona d’aiguamolls”, són algunes de les frases per a la història que polítics locals sentencien desacomplexadament en l’esmentat article.
Davant aquesta reacció tan contrària de l’Ajuntament de Pals, les entitats conservacionistes –Centre d’estudis del Baix Empordà Pere Vè, IAEDEN i DEPANA– fan públic un comunicat on diuen que negar l’existència d’aiguamolls de Pals significa negar l’evidència, a la vegada que insisteixen que en cap cas protegir la zona ha d’afectar la normal activitat del sector agrícola. Conscients del rerefons especulatiu que hi ha en la negativa a acceptar la preservació de la zona i negar l’existència d’aiguamolls a Pals, acaben dient que “suposen que en aquest cas els pagesos, com en molts d’altres, són demagògicament utilitzats, i els veritables interessos són els especulatius. És evident que per aquells interessats en un port esportiu, que no són precisament els pagesos de Pals, els seria molt molest que aquesta zona fos declarada reserva integral”.
Com veurem, tàctiques similars i igualment barroeres serien utilitzades, pràcticament trenta anys més tard, en la campanya dels sectors contraris a la declaració de l‘actual Parc Natural del Montgrí, les Illes Medes i el Baix Ter.
9 de desembre de 1982
Un article al diari “La Vanguardia” posa de manifest la continua degradació de la platja de Pals d’ençà ja fa quatre anys, quan es començà a edificar ran de dunes, s’obriren vials i es construí el càmping “Playa Brava” al costat mateix de les basses d’en Coll. En concret es denuncia que s’estan destruint les dunes –les més altes de Catalunya– amb totes les seves comunitats vegetals, de manera que amb una excavadora es desmantellen i amb camions es transporta la sorra fins al càmping per encoixinar el terreny.