Una mica d’història. Els antecedents
D
’acord amb les nostres inquietuds i il·lusió per preservar les zones humides baix-empordaneses, i immersos de ple en la batalla mediàtica i jurídica que ens va tocar encapçalar a partir de l’any 1983 a l’entorn dels aiguamolls de Pals –i que portaria a la seva resolució definitiva el 1996 amb una històrica sentència del Tribunal Suprem que declarava la zona com a sòl no urbanitzable sotmesa a protecció especial–, l’any 1991 vàrem comprar uns terrenys al municipi de Palau-sator (Baix Empordà), els quals formaven part de l’antic estany de Boada.
De quan els pobles de la plana empordanesa es bastien dalt dels turons estalvis de les aigües
A
quest estany, parcialment dessecat a mitjans dels s. XVIII –de llavors ençà s’inundava encara de manera regular entre els mesos d’hivern i les darreries de la primavera– apareix documentat al llibre “Els estanys eixuts” de l’historiador empordanès Josep Matas, publicat l’any 1986 dins la col·lecció Quaderns de la Revista de Girona (núm. 7), editada per la Diputació de Girona i l’aleshores Caixa d’Estalvis Provincial.
Així doncs, Matas escriu en el seu llibre referint-se a l‘estany de Boada dient que “ … ocupava el paratge de les Closes Fondes o Closes Boues. L’any 1745 un important propietari de terres d’aquella zona, Pouplana, de la Bisbal, sol·licità autorització per procedir a dessecar-lo. En aquella època l’estany ja havia disminuït per diverses obres de drenatge, i es limitava pràcticament a dos estanyols que sumaven un total de 90 vessanes de superfície. El desguàs definitiu s’aconseguí fent el rec del Traient, per donar sortida al qual va caldre excavar molts metres cúbics de roca, just en un punt on poc després es construiria el mas de la Barraca, encara avui existent.”
La descoberta de l’antic estany
V
al a dir que abans d’efectuar la compra de les dues primeres parcel·les de la part d’estany avui recuperat, ja havíem tingut ocasió d’anar sovint a la zona per fer-hi observacions d’ocells. Qui ens el va ensenyar per primer cop va ser l’ornitòleg Eric Streich, el qual recordo ens feu saber també de la presència de l’arpella (Circus aeruginosus) en tant que espècie nidificant als canyissos d’uns arrossars abandonats. De fet aquest emblemàtic rapinyaire de les zones humides, durant molts anys només nidificà regularment a la comarca del Baix Empordà al sector de l’antic estany de Boada.
En el moment d’adquirir les dues finques –amb una superfície total de 18.000 m2–, la de més a ponent restava abandonada i convertida en un canyissar. Tanmateix la de llevant s’havia intentat cultivar no feia pas massa, tot i que sense gaire fortuna per raó del seu caràcter inundable. Els antics propietaris ens feren saber de la idoneïtat d’aquests camps per fer-hi arròs, malgrat que ja feia anys que no se n’hi plantava degut a la poca rendibilitat que aquest cultiu tenia en aquella època.
Una vegada comprades les terres, la nostra fórmula de gestió consistí en mantenir l’espai el més inundat possible, sovint per sistemes força rudimentaris i poc efectius. Els primers anys, el canyissar hi senyorejava en tot temps i dificultava la percepció de l’aigua acumulada. Més endavant, regularment en arribar el mes d’octubre fèiem que un tractor ens tallés el canyís i, si més no fins la primavera següent quan tornava a créixer la vegetació palustre, es podia tenir una perspectiva poc o molt clara de l’indret.
