Com fer un aguait

M

algrat que al mercat hom pot trobar amagatalls bons i fets, una possibilitat molt recomanable en determinades ocasions és que ens construïm el nostre propi aguait. Això és convenient quan hem de deixar-lo parat uns dies abans d’anar a fer les sessions de fotografia per tal que les aus s’acostumin a la seva presència, i ens fa recança abandonar allà palplantat un objecte d’un cert cost que qualsevol se’l pot endur. A més, si ens el fem nosaltres el podrem clavar a terra, a la qual cosa si hi afegim que estarà fet d’elements diversos i heterogenis, sempre dificulta que algú se l’endugui i encara menys que se n’enamori.

Així doncs, vegem com en podem fer un de forma fàcil i relativament econòmica, i que a la vegada sigui prou efectiu com per poder prendre bones imatges si el lloc escollit és l’adient.

El primer pas a realitzar serà construir l’estructura. La farem amb fusta, i per això ens calen 4 tutors –estaques de pi amb punta– dels que s’utilitzen per que les plantes creixin rectes. Després de força provatures, nosaltres n’hem trobat uns que van a la perfecció en una coneguda cadena de bricolatge (Fesmés), i que tenen una llargada de 150 cm i un diàmetre de 2,7 cm. Són molt lleugers, resistents i es claven bé a cops de mall. Malgrat tot, qualsevol altra estaca d’aquesta longitud i no massa gruixuda ens pot fer el servei.

Com distribuirem les estaques al clavar-les també és important, doncs ens determinarà l’espai que tindrem per moure’ns dins de l’amagatall. Jo, que amido 177 cm i no soc ni gras ni prim, en faig prou deixant una alçada efectiva de 115 cm i una planta de 90 cm de fondària i 70 cm d’amplada. Si sou gaire més alts o una mica més refets, calculen vosaltres mateixos com redimensionar l’espai interior de l’aguait variant aquestes mesures que us hem donat. Ull! Abans de clavar cap estaca penseu d’orientar l’amagatall amb el frontal mirant a nord, de manera que puguem aprofitar totes les hores del dia.

 

 

Com ja hem dit, les estaques o tutors es claven fàcilment a cops de mall. Si el terra es resisteix, és bo posar aigua dins del forat a mesura que anem guanyant fondària per tal d’estoveïr el sòl.

Un cop posats els tutors que fan la feina de pilars, haurem de relligar-los amb llistons de fusta –a les botigues en diuen tapeta plana. Els que fan la feina i surten més bé de preu són els de pi, i aquests si que els trobareu a tots els comerços de bricolatge. En venen de moltes mides, però n’hi ha prou si tenen 27 o 30 mm d’amplada i 9 mm de gruix.

Talleu aquests llistons en peces, de manera que us en quedin 4 de 90 cm de llargada i 4 de 70 cm. A la part de l’estructura de dalt haureu de completar el rectangle definit per les estaques, mentre que a mitja alçada dibuixareu una “U” per tal de deixar el pas de l’entrada al darrera. Penseu també en posar un llistó de 70 cm a la part superior fent les funcions de travesser –i que eviti que el sostre ens faci bossa.

La manera de relligar els llistons amb les estaques és ben senzilla. Utilitzeu un trepant amb bateria per fer uns forats allà mateix, i on hi passareu unes brides –de no pas més de 20 cm– que enllacin les diferents fustes.

 

 

Fet tot això, ja tindrem l’esquelet del nostre aguait. Ara ens caldrà començar a folrar-lo. Aquí si que hi poden haver moltes opcions, però nosaltres aconsellem fer una primera capa amb tela de ràfia sintètica –si pot ser, de color verd o negre– i a sobre una amb roba per així evitar que per transparència se’ns vegi. Amb tot, si la roba és prou gruixuda, ens podem estalviar la ràfia, tot i que al preu que va el metre d’aquest material no sé si paga la pena.

 

 

Amb tanta traça com tinguem, anirem fixant a l’estructura de fusta el material de cobertura –primer la ràfia i després la roba– amb una grapadora de pistola. Penseu a deixar sense grapar un dels laterals de la part del darrera, que és per on entrarem dins de l’amagatall.

Una cosa també aconsellable a la “porta” d’entrada és grapar tot el marge de baix de la ràfia i la roba a un tronc o una branca solta que puguem trobar per allà. Així tindrem que amb aquest pes no ens voleiarà tant. Tot volt de l’amagatall, als dos costats i a la part de davant, també hi podem posar alguns troncs o branques per així segellar-ne els baixos –aquests no caldrà que els grapem a la roba.

 

 

La roba, òbviament, ha de ser de camuflatge. Hi ha la típica militar, tot i que com que a vegades costa de trobar, en farem prou si és de color verdós o marronós –i si té aigües, millor. D’aquesta roba, passarem si en comprem 3,5 m, sempre i quan l’amplada de la peça sigui d’un mínim de 150 cm. Quan la posem, podem començar per un costat i anar folrant l’amagatall tot fent la volta. Com que hem quedat que l’aguait fa 115 cm d’alçada, la roba que ens sobri per dalt la podem doblegar sense haver de tallar-la, i així fer el sostre.

 

 

Ja pràcticament hem acabat, i un dels darrers passos serà cobrir el conjunt de l’aguait amb una xarxa de camuflatge 3D. Si busqueu per internet trobareu diverses alternatives, però l’opció més fàcil i econòmica és anar a la cadena Decathlon –secció de Caça– i comprar la que allà venen, de 3,0 m x 2,4 m.

També en aquest cas, emmantellarem l’estructura amb aquesta xarxa convenientment grapada als pilars i travessers de fusta, de manera que ara el mimetisme del nostre amagatall en el seu entorn serà gairebé absolut. Ull! Si utilitzeu la malla de la casa de material esportiu que us hem dit, com que per mides aquesta peça no arriba a cobrir tota l’estructura de l’amagatall, comenceu per davant i deixeu si de cas la part de darrera mig descoberta –tampoc passa res–, llevat que en tingueu algun pedaç i pugueu acabar de folrar-ho tot.

 

 

Per últim, ja podem entrar dins l’aguait i posar-hi la cadira on tantes hores ens hi podem passar. Respecte a aquest element on asseure’ns, us recomanem una cadira o tamboret de càmping petit i plegable –penseu que l’haurem de traginar amunt i avall cada vegada que anem a l’amagatall–, i on el cul ens quedi a un alçada al voltant dels 35 cm. Del contrari, l’aguait se’ns faria petit i amb la closca tocaríem el sostre.

Un cop a lloc, és el moment d’agafar un cúter i foradar no pas més del necessari tant la ràfia com la roba, així com la xarxa de camuflatge (a banda d’aquest forat-espia al frontal de l’aguait, en podem fer també un als laterals en funció del que pels costats creiem que se’ns pot acostar). Per allà traurem l’objectiu de la càmera, i per la mica d’espai que sempre ens queda al voltant, espiarem tot allò que s’aturi al davant.

I a partir d’aquí, paciència i sort. Però sobretot, paciència …