L’èpica per sobreviure, en imatges
L’esparver cendrós, un visitant d’estiu
Cada any, en atènyer el bon temps, molts ocells arriben a les nostres terres provinents de climes més càlids on han passat l’hivern. Entre aquests hi trobem l’esparver cendrós, ocell que deu el seu nom al color dominant que té el plomatge del mascle.
La femella, amb un plomatge que no vol cridar l'atenció
La femella, tanmateix, és tota ella marronosa per així passar més desapercebuda en l'entorn. És per això que quan incuba els ous i durant els primers dies després d'haver nascuts els polls, únicament surt del niu just l'estona per alimentar-se. Un cop s'ha menjat la presa, retorna discretament amb un vol baix per continuar la incubació.
Vols lliscants a baixa alçada en espais diàfans
L’esparver cendrós habita els ecosistemes oberts, sense massa arbres que puguin dificultar els vols lliscants a baixa alçada que tant els hi agraden. Les comunitats arbustives o de bosquina com ara les garrigues són el seu hàbitat natural per excel·lència. Aquí hi fa el niu, al terra, amagat entre la vegetació a vegades gairebé impenetrable.
Els petits animalons com a base de la seva dieta
És en aquests ambients esbatanats on els cendrosos capturen les seves preses. Es tracta d’ocells de petita mida, ratolins, musaranyes i talpons, a banda també de força insectes. Al llarg de la incubació i mentre dura la cria dels polls, és el mascle qui es dedica a aportar les preses a la femella, la qual surt a arreplegar en vol l’aliment d’una forma tan espectacular com acrobàtica.
Els camps de cereal, el seu nou hàbitat
Per similitud amb aquelles comunitats de secà, d’uns anys ençà el cendrós ha adquirit el costum de nidificar al bell mig dels camps de cereal. Això en molts casos ha esdevingut fatídic, doncs la coincidència entre el període de cria i el temps de sega fa que les postes i els joves siguin esclafats per les màquines.
El niu del cendrós
Al llarg del mes de maig l’esparver cendrós basteix el niu. Ho fa al terra, construint una tassa més aviat rudimentària on acostuma a dipositar entre 2 i 4 ous. Allà la femella hi passarà prop d’un mes ajocada i covant la posta.
La sega fa perillar les nierades
Pels volts de Sant Joan, que és quan els ous són a punt d’eclosionar o el joves tenen encara pocs dies de vida, les màquines de segar feinegen sense aturador per arreplegar la collita.
El polls acabats de néixer
Mentre la remor de les modernes màquines s’escampa arreu de la plana empordanesa, els joves cendrosos romanen al niu gens conscients del perill que corren. Serà avui que tocarà segar el camp? Demà potser?
Un tros sense segar per respectar el niu
Les operacions de salvaguarda de l’esparver cendrós consisteixen en intentar localitzar els nius, de manera que es pugui avisar amb temps al pagès i preservar la llocada. Això es fa deixant una superfície de prop de mitja hectàrea sense segar allà on hi ha el niu, i així la cria dels polls pot continuar amb normalitat.
Quan tot se’n va en orris...
Quan el niu no es localitza a temps o l'agricultor no hi col·labora, els resultats són dramàtics. L’espectacle esdevé dantesc al pas de la màquina damunt la niada. Amb sort, algun dels polls s’ajupirà prou per escapar al tall de les ganivetes i així salvar la vida.
Un esforç que no té preu
Tanmateix si la recerca reeixeix, els resultats són del tot gratificants. La llocada té continuïtat i els polls són dia a dia més escotorits. Veure’ls créixer ens recompensa de tantes hores d’espera sota el sol per localitzar el lloc on havien fet el niu.
A punt d’emprendre el vol
Prop d’arribar a les quatre setmanes de vida, els joves esparvers han perdut gairebé tot el plomissol i semblen llestos per fer les primeres volades. Encara al niu, són animals molt vulnerables, malgrat que ja tenen prou caràcter per ensenyar les ungles i donar alguna becarrada.
Plomatge de xocolata
El joves esparvers, una vegada ja volen, passen encara uns dies depenent dels pares que els hi porten menjar i els ensenyen a fer tota mena d’acrobàcies al cel. Mica en mica, però, esdevenen independents i es busquen la vida per ells mateixos. El seu plomatge d’un marró rogenc i amb una taca blanca al clatell ens els farà diferenciar dels adults.
El retorn a terres africanes
A les darreries d’agost o començaments de setembre tots els cendrosos ja abandonen les seves àrees de cria i inicïen el retorn cap a terres africanes. Les bales de palla als sembrats són símbol inequívoc de feina feta, i tan ben feta com gratificant si els joves cendrosos han pogut emprendre el llarg viatge ... Tornaran l'any vinent?