Ei tu!! Si, tu … oi que eres tu a qui no li agradaven els ocells?

Hi ha força gent a qui li agraden els ocells. Però també me n’he trobat molts a qui no els plauen … o com a mínim els són absolutament indiferents. Mai han entès la dèria que tenim alguns per encalçar-los. Tu fes el que vulguis, deuen pensar, i a mi no m’atabalis amb aquestes collonades que ja prou maldecaps tinc. I no sabeu pas com els entenc! De fet sempre he pensat que allò que a mi m’atrau no té per què interessar als altres. Jo no sóc millor per haver contemplat en un gèlid captard i damunt l’estany de Boada, com el falcó vingut del nord empaita una fredeluga, de la mateixa manera que la vida del que coneix l’obra complerta de Schubert no és necessàriament més plena que la d’aquell que només sap les cançons dels Catarres. La superioritat moral d’alguns pel fet de tenir determinades aficions sempre m’ha exasperat. Recordo de jove com companys es passejaven amunt i avall per la Rambla de Girona amb botes plenes de fang i acabats d’arribar dels Aiguamolls, com si aquell dia hagués estat més enriquidor per a ells que no pas el d’aquells altres que restaven amb “mocasins” i escarxofats tot fotent-se una cervesa a l’Arcada.

Però tanmateix sí que crec que la bellesa dels elements de la natura pot crear força unanimitats. Persones que mai s’han interessat pels ocells, els he pogut fer embadalir tot mirant un simple cames-llargues quan xipolleja entre el llot. De la mateixa manera que tots els presos s’aturen a escoltar les Noces de Fígaro, de Wolfgang Amadeus Mozart, quan a “Cadena perpètua” Tim Robbins els hi posa pels altaveus de la presó de Mansfield. S’aturen i escolten l’òpera, senzillament perquè la troben bella.

Aquesta proppassada primavera hem pogut fotografiar en una gran bassa d’Extremadura el cabussó emplomallat (Podiceps cristatus), precisament quan aquest ocell presenta els seus millors plomatges i mostra el comportament més espectacular. I ho hem fet amb la tècnica de l’aigua-aguait, acompanyats d’un xicot que allà mateix vàrem conèixer, de nom Manuel Montero, que és un autèntic mestre en aquesta tècnica de la fotografia. Aquí us mostrem, doncs, un recull de les millors imatges que aquell matí vàrem prendre amb gairebé tot el cos en remull.

Observeu-ne la formositat de l’ocell, la finor de llurs formes, l’encant del seu plomatge … I fet això, ja ens direu si encara podeu mantenir allò de que “a mi no m’agraden els ocells” … Com a mínim aquest, segur que us embadalirà.