El xoriguer petit a la Vila de Castelló d’Empúries: una bonica història d’èxit

Els inicis de tot plegat

A les acaballes de l’any 2009, en Manel Pomarol, que manegava força temes de fauna dins de l’administració catalana, em va proposar en tant que ja llavors tècnic de medi ambient de l’Ajuntament de Castelló d’Empúries, la idea de propiciar la creació d’una colònia urbana de xoriguer petit (Falco naumanni) a la Vila de Castelló, aprofitant l’existència de molts edificis antics en els que l’au s’hi podia establir i també d’un entorn natural privilegiat a tocar del nucli històric on aquests menuts falcons hi trobarien aliment amb facilitat.

La nostra coneixença venia de força anys enrere atès que ell i altres com en Xavier Parellada –tant bon professional com excel·lent persona– eren el meus enllaços de referència dins de l’administració de la Generalitat en les tasques de seguiment i salvaguarda de l’esparver cendrós en les que m’havia iniciat ja l’any 1984. En Manel deuria pensar que tenir un ocellaire posat dins d’aquell Ajuntament podria facilitar molt l’experiment que preteníem, i ja em permetreu la immodèstia, però crec que així va ser. No debades calia seduir als polítics de la casa per tal que veiessin amb simpatia el projecte –o com a mínim que no s’hi posessin d’esquenes– i que es facilités la utilització del mateix edifici consistorial com a camp de proves d’allò que ara us explicarem.

La Vila de Castelló d’Empúries envoltada en bona part d’una interessant matriu agrícola i en el si del Parc Natural dels Aiguamolls de l’Empordà.

El model a reproduir i que tots teníem al cap era aquell de tants pobles i ciutats de Castella o Extremadura en els que ambdós ens hi havíem passejat, i on el xoriguer petit era un element més de la fauna urbana, sovint amb desenes d’exemplars voleiant per damunt de carrers i places ben a prop de l’anar i venir de l’activitat diària de la gent.

Des del Servei de Fauna i Flora tenien també cua de palla després de molts anys d’intentar fixar parelles de xoriguer petit en masos i llogarrets de la comarca alt-empordanesa –recordo haver-los acompanyat en diverses ocasions a Delfià o al Mas Fils (t.m. de Rabós)– i on massa sovint la desesperació era absoluta en veure que una feristela havia acabat amb no sé pas quants nius que fins llavors semblava que anaven be. Una colònia urbana, lluny de guineus, fagines, musteles i genetes, segurament tindria més probabilitats de reeixir que no pas aquelles parelles escampades enmig de camps, guarets i boscúries on hi senyorejaven tota mena de salvatgines.

Mascle –a l’esquerra– i femella –a la dreta– de xoriguer petit. Observi’s el gris-blavós a l’ala del mascle, tret que el diferencia clarament del molt més habitual xoriguer comú.

Per què el xoriguer petit?

El xoriguer petit és un falcó que es va donar per extingit a Catalunya a finals dels anys 80 del segle passat, tot i que l’”Atles dels ocells nidificants de Catalunya i Andorra” publicat el 1983 hi situava amb moltes reserves –per la dificultat que pot tenir l’espècie de ser diferenciada per un observador no avesat del xoriguer comú (Falco tinnunculus), aquest si que realment habitual arreu– una població d’entre 15 i 25 parelles.

En aquest sentit, i gràcies als projectes de cria en captivitat i reintroducció portats a terme per l’administració catalana –i entre els quals destaca el de la Vila de Castelló d’Empúries del qual ara us en parlem–, l’ocell ha assolit una notable recuperació, de tal manera que l’any 2025 la població al Principat s’ha estimat en 170 parelles repartides entre els secans de Lleida –75 parelles– i la comarca de l’Alt Empordà –amb 95 parelles–, segons dades facilitades pel ja esmentat Manel Pomarol i la Mònica Alonso, les principals ànimes –juntament amb en Francesc Carbonell i en Xavier Parellada– que amb el seu capteniment i durant tots aquests anys han liderat els programes de reintroducció i seguiment del xoriguer petit a casa nostra.

Un segon aspecte que ha portat a concentrar aitals esforços de recuperació en aquesta espècie ha estat la facilitat que suposa la seva gestió, tant en allò que fa a la cria en captivitat com a la capacitat de reintroducció d’animals en hàbitats i indrets concrets mitjançant l’aplicació de la tècnica del que s’ha vingut a anomenar com a “alliberament assistit” –de la qual ara us en parlarem–, relativament fàcil de portar a terme i amb resultats prou exitosos i contrastats.

I en tercer lloc, haig d’entendre que en la tria de l’ocell hi ha sempre un component personal inevitable i que ens hi vincula emocionalment gairebé de per vida. En Manel, ves a saber-ne el motiu, es deuria fixar ja de jove en el menut falcó, talment com jo ho vaig fer amb els cendrosos captivat per l’èpica de la seva salvaguarda, o com tants i tants naturalistes dels país que només sentir-ne el seu nom els associem a una determinada espècie de qualsevol grup faunístic. Celebrem els seus èxits i les recuperacions poblacionals, i somatitzem a la vegada cadascun dels seus fracassos i ens emportem la desolació a casa.

Parella de xoriguers petits fent de les seves al capdamunt d’una teulada, un dels llocs més habituals on hi acostumen a fer el niu aprofitant qualsevol forat.

La tècnica de l’alliberament assistit i com es va aplicar a Castelló d’Empúries

La metodologia emprada a Castelló d’Empúries per a la reintroducció del xoriguer petit fou la que es coneix inicialment en terminologia anglosaxona com a hacking –i que en català es va interpretar com a alliberament assistit–, la qual consisteix en emplaçar polls a mig créixer de l’espècie que es vol introduir a l’interior de caixes-niu situades dalt d’estructures –generalment teulats. A aquests polls, nascuts de parelles que nidifiquen en captivitat, se’ls subministra aliment de forma diària fins que ja són capaços de valer-se per ells sols i emprendre el vol. Els animals romanen durant un temps a l’entorn del lloc on han après a volar, fins que marxen per iniciar la migració –en el cas del xoriguer petit– cap a terres africanes. La idea rau en que en anys posteriors, quan assoleixin l’edat adulta, retornin per nidificar en aquell lloc on varen créixer.

Amb l’objectiu de fixar una població amb èxit i atès que es tracta d’una au colonial, l’any 2012 es varen alliberar al teulat de l’Ajuntament de Castelló d’Empúries fins a 50 joves xoriguers nascuts en captivitat a les instal·lacions del Centre de Fauna de Torreferrussa –t.m. de Santa Perpètua de la Mogoda–, on la Generalitat de Catalunya d’ençà l’any 1980 hi porta a terme tasques de recuperació d’animals ferits i de reproducció d’espècies en risc poblacional. Tanmateix el 2013 el nombre de polls peixats i alliberats amb la tècnica del hacking arribà al centenar. Hem de tenir en compte que aproximadament el 70% dels joves no sobreviuran al primer any de vida, i a més, alguns dels que si que ho facin probablement no retornin al lloc inicial on varen aprendre a volar.

La Mònica Alonso i en Francesc Carbonell anellant i prenent dades dels polls de xoriguer petit a les golfes de l’Ajuntament de Castelló d’Empúries, a principis de juliol de 2013, abans de posar-los dins les caixes-niu on acabarien de fer el seu desenvolupament.

En total doncs, entre els anys 2012 i 2013 es varen alimentar al teulat del Palau dels Comtes –seu principal de l’Ajuntament de Castelló d’Empúries– un total de 150 polls de xoriguer petit amb l’ànim que en anys posteriors alguns dels supervivents retornessin de terres africanes i decidissin fer el niu en els molts edificis d’aquesta vila medieval. Recordo perfectament en Ricard Font, llavors un jove voluntariós i en l’actualitat excel·lent professional especialitzat en fauna urbana del Servei de Control de Mosquits de la Badia de Roses i el Baix Ter, com s’enfilava a diari al teulat de l’edifici consistorial per posar aliment als petits xoriguers i retirar-ne les restes –i ja us podeu imaginar el panorama– dels dies anteriors. En aquest sentit el que se’ls hi ficava dins les caixes-niu eren pollets de gallina, els quals guardàvem en un congelador que es posà a les golfes de l’Ajuntament.

En Ricard Font, el juny de l’any 2012, alimentant els polls de xoriguer petit i netejant les caixes-niu, enfilat a la teulada de l’edifici del Palau dels Comtes, al bell mig del nucli medieval de Castelló d’Empúries.

Tres xoriguers petits ja del tot emplomats i a punt de volar a l’interior d’una caixa-niu, l’any 2012. Observi’s el terra de sorra i els pollets de gallina que s’hi posava per tal que mengessin quan els hi vingués de gust.

Jove de xoriguer petit ja pràcticament volador, a l’entrada de la caixa-niu on havia passat les seves darreres setmanes de desenvolupament. Ell sol aprendria a volar, a caçar, i emigraria en arribar el fred cap a terres subsaharianes a l’espera que, amb una mica de sort, retornés ja d’adult en anys successius per nidificar a on reconeixeria com al seu lloc de naixement.

A l’espera dels primers resultats de l’experiment

Després de l’alliberament de 150 exemplars de xoriguer petit el 2012 i 2013, el 2014 era l’any decisiu per veure si l’experiment havia estat exitós i alguna parella s’establia al teulat de l’Ajuntament de Castelló d’Empúries o en algun indret proper. Els números eren fàcils de fer … si considerem la taxa de supervivència dels joves abans esmentada, entre 40 i 50 exemplars haurien sobreviscut i se’ls podria tornar a veure sobrevolant la Vila de Castelló i cercant un lloc on fer el niu.

Per posar-los més fàcil la feina de trobar un espai adient on reproduir-se, el mes de març d’aquell 2014 l’empresa municipal de serveis Castelló 2000 –per què ens entenguem, les brigades municipals– varen construir 16 nius sota teules a la mateixa coberta de l’Ajuntament. Això es feu substituint les teules ordinàries per d’altres amb un forat de ventilació, la qual cosa permetria als xoriguers entrar dins i aprofitar la canalera que hi quedava per fer-hi la posta. Penso que fou molt d’agrair la bona predisposició de la direcció de l’empresa i dels seus operaris de paleteria per realitzar una tasca que de ben segur mai haurien pensat que els hi tocaria fer en el que són els seus treballs habituals en un municipi.

Tasques de construcció l’any 2014 dels 16 nius sota teules a l’edifici del Palau dels Comtes, seu de l’Ajuntament de Castelló d’Empúries.

Nius construïts al teulat de l’Ajuntament de Castelló d’Empúries, substituint les teules normals per altres de ventilació, amb un forat on els xoriguers hi podien entrar i aprofitar l’espai que hi quedava al dessota.

I efectivament, el mes d’abril del 2014 ja poguérem escoltar els primers xisclets dels xoriguers voltant per damunt de l’Ajuntament, i que gaudia a diari en entrar d’hora a treballar o fins i tot observava des de la finestra de les dependències dels serveis municipals de medi ambient, la qual donava directament al teulat on s’hi havien construït els nius i on també s’hi posaren diferents caixes-niu aprofitant una mena de terrassa que allà hi ha.

En total aquell 2014 fins a 10 parelles nidificaren al municipi, de les quals 8 tiraren endavant i 2 varen començar la posta però no la pogueren completar. D’aquestes 10 parelles, 3 es posaren a les canaleres sota teules que s’hi havien construït, 1 s’instal·là en caixa-niu a la terrassa enfront del finestral on treballàvem, 4 en forats a la paret de ponent del mateix Palau dels Comtes, 1 nidificà en un teulat d’un habitatge veí de l’edifici municipal, i la darrera escollí un forat al costat dret de la façana de la basílica de Santa Maria –a poc més de 200 m de la resta de parelles.

Niu de xoriguer petit l’any 2014 a l’edifici del Palau dels Comtes, aprofitant l’espai sota teules i el forat d’accés que s’hi havia construït.

Exemplar de xoriguer petit covant en un dels quatre nius que aquell 2014 es localitzaren a la façana de ponent de l’Ajuntament de Castelló d’Empúries.

Caixa-niu on el xoriguer petit nidificà l’any 2014 per primera vegada. Amb el pas dels anys aquesta mena de lloc on fer la posta acabaria essent el més habitual.

Distribució dels 10 nius de xoriguer petit al nucli històric de Castelló d’Empúries el 2014, el primer en el qual l’espècie s’hi reproduí a partir dels 150 exemplars alliberats els anys 2012 i 2013 amb la tècnica del  hacking.

L’evolució en el temps de la colònia de xoriguer petit i la situació actual

D’ençà aquell 2014, el número de parelles es mantingué poc o molt constant, amb 7 el 2015, 9 el 2016 i 2017, 10 el 2018 i 11 el 2019. Però el 2020 el nombre començà un creixement gairebé exponencial, amb 15 parelles aquell any, 24 el 2022, 36 el 2023 o les ja 50 parelles d’aquest 2025, sempre amb dades de la Mònica i en Francesc que són els qui s’enfilen als teulats i als campanars per fer-ne el seguiment.

Parelles nidificants de xoriguer petit a la Vila de Castelló d’Empúries d’ençà el 2014 que es donaren els primers casos i fins l’actualitat, segons les dades subministrades pels que n’han fet el seguiment durant tots aquests anys.

L’experiència ens diu que sempre es fa arriscat fer massa pronòstics sobre les causes de determinats creixements o reculades poblacionals de les espècies, però alguna cosa hi deu haver tingut a veure el fet de posar un gran nombre de caixes-niu al campanar de la basílica de Santa Maria –on aquesta darrera temporada hi han nidificat fins a 28 parelles– i a d’altres edificis públics de municipi. De fet, de les 50 parelles que s’han reproduït el 2025 a la Vila de Castelló d’Empúries, 47 ho han fet en caixes-niu –bàsicament– o be en aquells nius sota teules que ja us hem explicat.

Caixes-niu posades el mes de març de 2024 al capdamunt de l’edifici de la Llotja de Castelló d’Empúries, amb l’ajut de la cistella-grua de les brigades municipals. Aquell mateix any ja s’hi instal·là una parella, i el 2025 foren dues.

En Manel Pomarol i la Mònica Alonso, el proppassat estiu de 2024,  anellant els polls de xoriguer petit que havien nascut als nius sota teules de la coberta del Palau dels Comtes.

El resultat final és però que en una superfície de centre històric de poc més de 4 hectàrees, ja s’hi concentren fins a 50 parelles de xoriguer petit, la qual cosa vol dir que són un mínim de 100 individus els que podem veure voleiant damunt dels nostres caps en època de cria i alguns centenars quan els joves ja campen pel seu compte. L’espectacle d’escoltar-ne els xisclets i veure’ls evolucionar tot passejant pels carrerons del poble o asseguts a les escales de la plaça Joan Alsina on hi ha la basílica és meravellós, grat d’explicar en tant que història d’èxit en un món –el de la dinàmica poblacional de la fauna salvatge– en el que no paren de caure’ns garrotades.

Castelló d’Empúries acull ja la més gran concentració de parelles de xoriguer petit de Catalunya i és la única colònia urbana de l’espècie existent al país, sense res a envejar a aquelles amb les que ens volíem emmirallar d’altres punts de la península.

Si més no i per un cop, felicitem-nos-en!

Imatge des del costat nord de la basílica de Santa Maria, on al campanar que hi veieu s’hi han establert el 2025 fins a 28 parelles de xoriguer petit en caixes-niu. Just a la dreta hi trobeu l’edifici de la Llotja on aquest 2025 han estat ocupades 2 de les 4 caixes que hi havia.