La sublim bellesa del linx

Ja de fa molts anys que ha estat gairebé una obligació per a aquell que vulgui ser reconegut com un bon naturalista, anar a intentar fer observacions de linx ibèric (Lynx pardina), un felí que a principis d’aquest segle havia estat catalogat com a espècie en perill crític, que és el pas previ a l’extinció. No debades es calculava que el nombre d’exemplars no superava el centenar, tots a Andalusia i repartits en dos nuclis inconnexes com eren els de Doñana i de Sierra Morena. I el lloc on es feien –i encara s’hi donen– aquesta mena de peregrinacions dels amants de la cosa era per antonomàsia el municipi d’Andújar, a la  província de Jaén.

Tots els que hi han anat –i que no és el meu cas– expliquen que en determinants punts estratègics s’hi poden concentrar desenes d’observadors amatents i proveïts de tota mena d’aparells òptics per intentar albirar el pas fugisser d’un d’aquests mamífers al crit de “L’he vist!“.

D’un temps ençà, però, el linx ibèric ha tingut una espectacular recuperació, de tal manera que la seva població a la Península s’estima actualment en prop de 2.000 individus repartits entre els estats d’Espanya i Portugal. Ara ja no només el trobem a Andalusia, sinó que també hi ha importants nuclis al nord de Despeñaperros dins la província de Ciudad Real (Castella-la Manxa), als Montes de Toledo i també a Extremadura, així com al Parc Natural do Vale do Guadiana, al sud-est de Portugal.

La raó d’aquest ressorgiment de l’espècie el podem trobar en els programes de cria en captivitat i posterior reintroducció en zones considerades òptimes, la recuperació de les poblacions de conill –que són la seva principal font d’alimentació–, així com l’adscripció de grans finques privades als programes de reviscolança promoguts des de l’administració i amb el suport de la Unió Europea.

És en el context de revifalla del linx ibèric que són diverses les iniciatives que en aquests últims anys han anat sorgint per a fotografiar aquest gran gat, sovint en tant que fórmula per valoritzar els paratges que ocupa i dinamitzar la seva economia amb un turisme que es considera d’un cert poder adquisitiu i altament respectuós amb l’entorn.

Així doncs, aquest mes de novembre de 2025 hem dedicat tota una setmana per mirar de prendre alguna imatge del linx. En aquest sentit, el primer assaig el férem al sud de Ciudad Real, prop d’Almuradiel, a la finca Peñalajo –de 2.500 ha de superfície–, i on els darrers censos hi han calculat la presència d’entre 15 i 20 exemplars. Peñalajo, fins fa ben poc centrada en l’activitat cinegètica i recentment reconduïda cap a la preservació de la biodiversitat i a la recuperació del linx ibèric, té unes esplèndides instal·lacions per a allotjar-s’hi i un seguit d’aguaits mig soterrats des d’on amb un xic de sort es pot veure –i fotografiar– el pas dels felins.

Visió que es té des de l’interior d’un dels aguaits a la finca Peñalajo, al sud de la província de Ciudad Real, tot a l’espera que algun exemplar de linx passi a la vora en algun dels seus recorreguts diaris. Dissortadament no vaig tenir sort en cap de les dues jornades senceres que passà dins d’aquests amagatalls.

Però malauradament, més de deu hores diàries i al llarg de dues jornades completes –pràcticament de sol a sol– en dos amagatalls també diferents no em permeté veure ni un sol exemplar del gran gat. Ja se sap, són animals salvatges, i tot i que els aguaits se situen a les seves zones de patrullatge, ells acaben passant per on volen i la seva observació en cap cas es pot donar per garantida.

Tot i la duresa tant física com mental de romandre tant de temps reclòs dins d’un aguait i sense poder moure’s gaire ni tampoc dir ni piu, dos dies més tard férem un tercer intent, ara a les proximitats de la localitat toledana de Talavera de la Reina. Allà en José David Gómez, un expert naturalista de la zona i que es guanya les garrofes facilitant la fotografia de la fauna, té diversos amagatalls en zones “linceras” des dels quals es pot tenir també la possibilitat d’observar el cobejat linx ibèric.

I aquell dia si que vaig tenir la fortuna que fins llavors m’havia estat negada … Tant bon punt entrar a l’aguait, cap a les 8 del matí i encara tot mig emboirat i glaçat, un esplèndid exemplar de linx es passejava a ben pocs metres del meu objectiu. I instants més tard, un altre, i després un altre. Fins a tres individus –un d’ells un cadell de pocs mesos– romangueren a la zona durant prop d’una hora anant i vinguent, i que m’oferiren la possibilitat de prendre un munt d’imatges. Després desaparegueren per marxar ves a saber on, fins que a quarts de cinc de la tarda dos d’ells tornaren a fer acte de presència, tot i que menys actius i amb una llum aquest cop més dolenta per prendre’n fotografies relluents.

Porto prop de cinquanta anys observant fauna arreu de la Pell de Brau –en paraules del gran Salvador Espriu–, i us haig de dir que és de les vegades que he quedat més impressionat davant la visió d’un animal. Una bèstia d’una bellesa excepcional, uns moviments tan elegants com captivadors, i un misteri en la mirada que m’acompanyarà la resta de la meva vida. Us en deixo aquí algunes de les imatges que he cregut més rellevants, pero podeu trobar la sèrie complerta a la galeria del linx ibèric d’aquesta mateixa web. Gaudiu-lo tant com ho he fet jo!