Un botxí amb la feina feta
El botxí (Lanius meridionalis) és un ocell el qual malgrat no fer gaire més d’un pam i ser de l’ordre dels passeriformes, es caracteritza per tenir costums que es podrien assemblar força als dels rapinyaires. De fet el bec que té ja ens demostra una especial adaptació a esquarterar els animalons dels quals s’alimenta i que són bàsicament insectes de mida grossa i petits vertebrats com ara ratolins, sargantanes o ocells menuts.
Un dels hàbits d’aquest ocell –tal vegada tampoc excessivament comú– és que pot enfilar les seves preses en un arbust amb punxes per poder així trossejar-les millor. També pot deixar les víctimes allà enganxades com si fos un rebost, de manera que se les va a menjar quan la gana apreta. Com podeu imaginar, la màxima expectativa de qualsevol fotògraf que vagi darrera el botxí és captar l’espectacular escena de com endrapa un vertebrat que abans ha entatxat en qualsevol mata espinosa. Però això, com podeu imaginar, esdevé gairebé impossible si ens en hem de refiar de l’atzar. De fet amb 40 anys de voltar darrera els ocells únicament hem vist a vegades algun abellot clavant sospitosament en un arbust, però mai ni rastre de cap ratolí ni encara menys observar com el botxí l’espioca.
Però vet aquí que vàrem saber d’un noi de Talavera de la Reina (Toledo) que es dedica a aconseguir fotografies que serien impossibles per la gran majoria dels mortals si no fos que hi volguéssim dedicar mitja vida. Així que ens vàrem posar en contacte amb en José David –així és com es diu– i vàrem anar a passar uns dies a la zona on ell treballa, i un cop allà entre d’altres espècies ens va facilitar fer bona part de les fotografies del botxí que podeu veure a la galeria de la web.
Allà on ens va portar en José David hi tenia dos petits aguaits parats davant d’un arbust espinós, en un lloc que es veu que era el territori d’una parella de botxins. Així que va treure un ratolí que portava mort ja de casa i que va dir que criava al seu pis –tenia a la senyora ben farta, ens feu saber–, i el va clavar en una de les punxes d’aquella mata. El cert és que no crec que passés més d’un minut, que va aparèixer de cop el botxí amb una afició que tot fa pensar ja s’ho esperava, el qual va romandre allà durant una bona estona esquarterant aquell petit rosegador del que no en va deixar ni la cua.
Ja ho veieu, si no us ho hagués dit potser pensaríeu que el que veieu a les imatges és d’allò més habitual si es volta una mica pels secarrals on habita el botxí, o potser els que hi entenen més creurien que he tingut més sort essent allà en el moment adequat que no pas aquell a qui li toca la rifa. Res més lluny de la realitat. Be, si, l’escena podria ser real, però gairebé inabastable amb una càmera al davant.
Botxí devorant amb fruïció un ratolí que prèviament li havíem enganxat en una espina d’un arbust. L’escena és preparada, però ben be podria ser natural i espontània tot i que gairebé impossible de fotografiar.