Dues estratègies per fotografiar al torlit
Sempre he trobat al torlit (Burhinus oedicnemus) una espècie d’excepcional bellesa. La definiria com una bellesa egipcíaca, d’aquelles amb una mística especial i que cal saber valorar. Quan vaig començar en això de la fotografia de natura, no em pensava però que pogués arribar mai a prendre cap imatge mínimament presentable d’aquest ocell. El veia esquerp, i molt difícil poder-m’hi acostar. Retratar aital bellesa em semblava doncs gairebé impossible.
Amb el pas dels anys i d’anar voltant, però, m’han sortit algunes oportunitats de fotografiar prou be el torlit. Una fou el dia que vaig veure un exemplar ajagut enmig d’un camp sense llaurar, en un municipi de la plana alt-empordanesa. Vaig aturar el cotxe i de lluny pogué constatar que restava ajocat on deuria haver-hi el niu. I efectivament, allà tenia el torlit la seva posta. Uns dies més tard vaig fer allò que una gran majoria diuen no hem de fer, i que és aprofitar la presència d’un niu per prendre imatges dels adults que en tenen cura. Vaja, que vaig tornar allà on hi havia el niu i vaig palplantar un aguait –d’aquells que es munten en un tres i no res– a una vintena de metres d’on incubava el torlit. Òbviament que amb tot l’enrenou l’ocell va marxar, però al cap de no pas massa es va anar acostant per tornar a covar, moment que faig aprofitar per disparar diverses ràfegues el resultat de les quals les podeu veure a la galeria de la web. Un apunt! penso honestament que no vaig infringir a aquella parella de torlits cap greuge significatiu en relació a la seva posta, i en tot cas res comparable al que em vaig trobar un parell de dies després quan vaig tornar a passar per allà, i és que el pagès havia decidit llaurar el camp, segurament amb els petits torlits ja a punt de sortir de l’ou.
Torlit acostant-se al niu, on covava la posta al mes de juliol, en un camp pedregós i sense llaurar de la plana de l’Alt Empordà. Tot legat no arribaria a bon port atès que el pagès va treballar el camp quan segurament deuria faltar ben poc per què sortissin els pollets.
La segona oportunitat de retratar al torlit m’aparegué de forma totalment casual, fent una espera dins d’un aguait construït junt a una bassa al bell mig de la Manxa, a la província de Ciudad Real. Allà els ocells hi anaven a beure aprofitant la secada de l’entorn, i un dels que sobtadament aparegué sense ser al guió fou el torlit. Mentre ens distrèiem amb pardals roquers i estornells, discretament s’acostà el torlit des d’un olivar adjacent per situar-se a no pas més de 10 m d’on ens amagàvem. I fou llavors quan ran d’aigua i en un perfil perfecte començà a beure amb aquell ritual que l’ha fet característic de moure sinuosament tot el cos i llençar a cada glopada un rajoliu, i que només és propi d’aquest enigmàtic camallarg dels secarrals i també de la ganga.
Torlit fotografiat de manera inesperada en aparèixer en un abeurador construït per atraure a les aus enmig d’un espai de secà a la zona de la Manxa, i on hi havia instal·lat un aguait dins del qual ens hi amagàvem per poder prendre imatges de les espècies que hi poguessin anar.
Aguait d’es d’on vàrem poder prendre la imatge anterior del torlit. Fixeu-vos en la bassa construïda que hi ha al mig per atraure als ocells, i que l’amagatall se situa damunt unes guies que ens permet moure’l en funció d’on ve el sol, de tal manera que el tinguem sempre al darrera i disposar així de bona llum. Una autèntica sofistificació!