Vuit hores amb la colla d’en Bernat
Aprofitant la secada i que els ardeids s’apleguen on les aigües són somes per pescar tant com poden, un d’aquests primers dies de tardor hem anat a passar un grapat d’hores a l’estany de Boada, amagats entre el canyissar i observant com els bernats pescaires (Ardea cinerea) feien la seva.
El dia ha estat ben aprofitat, doncs a mesura que passava l’estona desenes d’exemplars d’aquestes espectaculars aus s’han anat aplegant ben a prop nostre. Les hem vist deslleganyar-se amb els primers raigs del sol, esporgar-se les plomes, pescar, barallar-se entre entre elles, repassar cada racó de l’estany o pair els peixos acabats d’engolir.
El bernat pescaire, malgrat ser un ocell relativament comú –l’hem vist aturat al riu Güell enmig del tràfic urbà de la ciutat de Girona o sobrevolant el Camp Nou en temps de partit–, és tanmateix una de les aus més majestuoses que trobem a casa nostra; no debades arriba fins al metre d’alçada i assoleix una amplada d’ales de 175 cm. Veure’l a l’aguait en qualsevol curs d’aigua o zona humida és realment fascinat: camina amb molta cura mentre palpa el llot, repassa atentament tot allò que hi ha sota l’aigua i arponeja sense dilacions qualsevol vertebrat que s’acaba bellugant.
Si ja compartir uns pocs segons la vida d’en Bernat esdevé captivador, imagineu-vos ara estar-s’hi fins a 8 hores i amb tota la seva colla. Com diu aquell … de boig!