Una merla roquera que ja ens esperava

La primavera del 2025, per fotografiar a la merla roquera (Monticola saxatilis), hem anat fins al nord de la província de León –ja gairebé tocant a Santander–, a mig camí entre el parc de la Muntanya de Riaño i el dels Pics d’Europa. El lloc ha estat un indret d’aquells que et captiven per la seva magnificència i la tranquil·litat que s’hi respira, escortats pels cims nevats i els vessants de la vall del riu Bobias, a la cota dels 1.800 m. Qui ens hi ha portat ha estat gent de l’empresa Wild Watching Spain, que a la zona i com a base el poble de Crémenes gestionen diversos aguaits on fotografiar aus de muntanya i hàbitats alpins i subalpins.

En aquesta ocasió les imatges no es prenien des de dins d’un amagatall, sinó a l’aire lliure i asseguts a la nostra al voltant d’una petita penya on hi anaven posant cucs de la farina per atraure als ocells. Aquests, que ja en són d’espavilats, feren les primeres aparicions tot just arribar amb el cotxe tot-terreny i al costat de la pista d’accés, sabedors que l’arribada del vehicle volia dir també que hi hauria teca.

El lloc on ens posàrem per intentar fotografiar els ocells subalpins fou al costat mateix de la pista d’accés a la zona.

Aquí hi veiem als diferents fotògrafs de l’expedició situats al voltant de la penya on s’hi posaven els cucs, a l’espera que aparegués la merla roquera i altres petits moixons característics dels ambients subalpins.

Al llarg de les més de dues hores que restarem a l’espera, aparegué en 3 o 4 ocasions de manera força fugissera un acolorit mascle de merla roquera, així com també diversos exemplars de cotxa blava (Luscinia svecica) i de pardal de bardissa (Prunella modularis), aquests dos últims molt més refiats.

Més enllà dels ocells que a la vall del riu Bobias poguérem fotografiar, la visita a la zona ja mereixia la pena per si sola atès la bellesa dels seus paisatges.