Un treballat escenari tot esperant al duc

Per intentar fotografiar un ocell des d’un aguait, la majoria de les vegades només ens cal tenir localitzat el territori on aquest fa l’activitat i acostumar-lo a que acudeixi a buscar el menjar que regularment li puguem deixar. Tanmateix en el cas del duc es requereixen unes tècniques i unes infraestructures complementàries força més elaborades. Així ho poguérem comprovar en una visita feta a l’extrem occidental de la província de Cáceres, en una petita serralada a ponent de la població d’Alburquerque i acomboiat pels companys de Photo-raptors.

 

Aguait per dues persones des d’on poguérem fotografiar al duc. Un espai pel fotògraf, i l’altre pel company de Photo-raptors que ens assistia tècnicament (1) connectant l’altaveu amb el reclam del duc i (2) enfocant amb la llum “blanca” que ens permetia veure si l’animal era allà i alhora poder-lo enfocar.

 

En aquest sentit, més enllà d’una esplèndida roca on lligar-hi un colom ja mort i un discret aguait per a dues persones a una quinzena de metres, es feu necessari que hi haguessin fins a tres flaixos penjats en arbres propers per il·luminar des de diversos angles l’escenari quan l’animal fes presència. Aquests elements òbviament s’activaven mitjançant un emissor de senyal que es posà a la meva càmera.

Un segon estri imprescindible fou un altaveu també situat entre l’amagatall i la roca on s’havia d’aturar el duc, i que el company Helios –que es trobava al meu costat dins de l’aguait– activava i que emetia un reclam ordenat des del seu mòbil via bluetooth. És així com en el silenci de la nit i en la immensitat de la serra aconseguíem atreure l’atenció del nostre protagonista per tal que acudís al lloc de l’escena, tant al principi de la sessió com al llarg de les diverses vegades que reapareixia per menjar una mica i tornar a marxar enmig de la foscor.

 

Visió que teníem des de l’aguait de la roca on s’hauria d’aturar el duc, abans de fer-se de nit. Observi’ s a la dreta en un pi, la plataforma on hi hauria l’altaveu per reproduir el reclam, i a l’esquerra una estructura on posaríem un dels tres flaixos a utilitzar.

 

I un darrer element que em sorprengué fou una mena de llanterna de llum “blanca” amb què l’Helios de tant en tant apuntava a la roca on hi havia el duc, primer per veure si realment ell era allà aturat –recordem que érem en negra nit–, i segon per què el teleobjectiu i el sensor de la càmera tingués una mínima llum per enfocar l’animal. Val a dir que aquesta llum blanca, totalment dirigida com si fos un projector, no semblava alterar massa la conducta del mussol, de la mateixa manera que a la carretera i de nit observem que els animals que ens creuen no s’espanten per la llum dels fars del cotxe, ans al contrari, a vegades sembla que hi quedin hipnotitzats.

Una vegada atret el duc amb el reclam que sonava per l’altaveu i l’existència d’una presa, constatat que el més gran dels nostres mussols era allà i l’havíem pogut enfocar amb l’ajut de la llum blanca, només era qüestió de prémer el disparador de la càmera per tal que els tres flaixos s’activessin des de tots els angles i captessin les instantànies d’aquesta espectacular au, reina de les muntanyes i els roquissars.

 

A la galeria hi posem les imatges que ens semblen estèticament més boniques i que mostren a l’ocell en una actitud natural. Amb tot, són moltes altres les fotografies que tenim i que no ensenyem per ser massa artificioses. Aquest n’és un bon exemple, on observem al duc estirant la presa lligada a la roca per així forçar-lo a romandre més estona davant del nostre objectiu